PRIMERA PART
LâĂTIL INUTILITAT DE LA LITERATURA
En efecte, Gavroche era a casa seva. Oh, utilitat inesperada de lâinĂștil!
VICTOR HUGO,
Els miserables
1. «QUI NO HA NO ĂS»
En un relat autobiogrĂ fic, Vincenzo Padulaâun clergue revolucionari que va viure en un poble de CalĂ bria entre 1819 i 1893ârecorda la primera lliçó de vida apresa en famĂlia, quan encara era un jove estudiant. DesprĂ©s de donar una resposta insatisfactĂČria a una insidiosa pregunta del seu pare («¿com Ă©s que a lâalfabet de qualsevol llengua la A va abans i la E desprĂ©s?»), el seminarista escolta amb viva curiositat lâexplicaciĂł que li proporciona el seu progenitor: «En aquest miserable mĂłn qui ha Ă©s, i qui no ha no Ă©s»*; per aixĂČ la lletra a precedeix sempre la lletra e. PerĂČ hi ha una altra cosa: els qui no tenen constitueixen «en la societat civil» la massa de les consonants, «perquĂš consonen amb la veu del ric i es conformen als seus actes, i el ric Ă©s la vocal, i sense ella no crec que es pugui fer sonar la consonant».
A gairebĂ© dos segles de distĂ ncia, la imatge dâuna societat dicotĂČmica rĂgidament diferenciada en amos i servents, en rics explotadors i pobres degradats a animals, tal com lâhavia descrit Padula, no correspon ja, o gairebĂ©, al retrat del mĂłn on vivim. Persisteix, perĂČ, en formes molt diferents i mĂ©s sofisticades, una supremacia del tenir sobre el ser, una dictadura del benefici i la possessiĂł que domina qualsevol Ă mbit del saber i tots els nostres comportaments quotidians. Lâaparentar compta mĂ©s que el ser: el que es mostraâun automĂČbil de luxe o un rellotge de marca, un cĂ rrec prestigiĂłs o una posiciĂł de poderâĂ©s molt mĂ©s valuĂłs que la cultura o el grau dâinstrucciĂł.
2. ELS SABERS SENSE BENEFICI
SĂN INĂTILS!
No per atzar en les Ășltimes dĂšcades les disciplines humanĂstiques es consideren inĂștils, sĂłn marginades no sols en els programes escolars sinĂł sobretot en els capĂtols dels pressupostos estatals i en els fons de les entitats privades i les fundacions. ÂżPer quĂš gastar diners en un Ă mbit condemnat a no produir beneficis? ÂżPer quĂš destinar fons a sabers que no aporten un rĂ pid i tangible rendiment econĂČmic?
Dins dâaquest context fundat exclusivament en la necessitat de pesar i mesurar, dâacord amb criteris que privilegien la quantitas, la literatura (perĂČ el mateix discurs, com veurem de seguida, podria valer per a altres sabers humanĂstics i tambĂ© per als sabers cientĂfics lliures dâun propĂČsit utilitarista immediat) pot assumir una funciĂł fonamental, importantĂssima: precisament el fet de ser immune a tota aspiraciĂł al benefici podria constituir, per si sol, una forma de resistĂšncia als egoismes del present, un antĂdot contra la barbĂ rie de lâĂștil que ha arribat al punt de corrompre les relacions socials i els afectes mĂ©s Ăntims. La seva mera existĂšncia, en efecte, crida lâatenciĂł sobre la gratuĂŻtat i el desinterĂšs, valors que avui es consideren a contracorrent i passats de moda.
3. ÂżQUĂ ĂS LâAIGUA? UNA ANĂCDOTA
DE FOSTER WALLACE
Ăs per aixĂČ que a lâinici de cada any acadĂšmic mâagrada llegir als meus alumnes un passatge dâun discurs pronunciat per David Foster Wallace davant els graduands del Kenyon College, als Estats Units. Lâescriptorâmort trĂ gicament el 2008, amb quaranta-sis anysâel 21 de maig de 2005 sâadreça als seus estudiants referint una breu histĂČria que il·lustra de manera magistral el paper i la funciĂł de la cultura:
Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix mĂ©s vell que anava en direcciĂł contrĂ ria; el peix mĂ©s vell els va saludar amb el cap i els va dir: «Bon dia, nois. ÂżCom estĂ lâaigua?». Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un dâells va mirar lâaltre i li va dir: «¿QuĂš dimonis Ă©s lâaigua?».
El mateix autor ens proporciona la clau de lectura del seu relat:
El significatiu de la histĂČria dels peixos Ă©s simplement que les realitats mĂ©s ĂČbvies, ubĂqĂŒes i importants sĂłn sovint les mĂ©s difĂcils de veure i de discutir.
Com els dos peixos mĂ©s joves, no ens adonem de quĂš Ă©s veritablement lâaigua en la qual vivim cada minut de la nostra existĂšncia. No tenim consciĂšncia, en efecte, que la literatura i els sabers humanĂstics, la cultura i lâensenyament constitueixen el lĂquid amniĂČtic ideal en quĂš les idees de demĂČcracia, llibertat, justĂcia, laĂŻcitat, igualtat, dret a la crĂtica, tolerĂ ncia, solidaritat, bĂ© comĂș, poden experimentar un vigorĂłs desenvolupament.
4. ELS PEIXETS DâOR DEL CORONEL BUENDĂA
Permeteu-me que mâaturi un moment en una novel·la que ha fet somiar diverses generacions de lectors. Penso en Cent anys de solitud de Gabriel GarcĂa MĂĄrquez. Potser seria possible retrobar en la lĂșcida bogeria dâAureliano BuendĂa la fecunda inutilitat de la literatura. Tancat al seu obrador secret, en efecte, el coronel revolucionari fabrica peixets dâor a canvi de monedes dâor que desprĂ©s es fonen per produir de nou altres peixets. Un cercle viciĂłs que no escapa a les crĂtiques dâĂrsula, a la mirada afectuosa de la mare que es preocupa pel futur del fill:
Amb el seu terrible sentit prĂ ctic, ella [Ărsula] no podia entendre el negoci del coronel, que canviava els peixets per monedes dâor, i desprĂ©s convertia les monedes dâor en peixets, i aixĂ successivament, de manera que com mĂ©s venia mĂ©s havia de treballar, per tal de satisfer un exasperant cercle viciĂłs. En realitat, allĂČ que li interessava no era el negoci, sinĂł la feina (p. 189).
Dâaltra banda, el coronel mateix confessa que «els seus Ășnics moments feliços, dâençà de la tarda remota que el seu pare lâhavia dut a conĂšixer el gel, havien transcorregut a lâobrador dâargenteria, on el temps li fugia muntant peixets dâor»:
Havia hagut de promoure trenta-dues guerresâcontinua aclarint GarcĂa MĂĄrquezâ, i havia hagut de violar tots els seus pactes amb la mort i rebolcar-se com un porc en el femer de la glĂČria, per tal de descobrir amb gairebĂ© quaranta anys de retard els privilegis de la simplicitat (p. 162).
Ăs probable que lâacte creatiu que dĂłna vida al que denominem literatura es fonamenti precisament en aquesta simplicitat, sense mĂ©s motivaciĂł que lâautĂšntica alegria i ben lluny de qualsevol aspiraciĂł al benefici. Un acte gratuĂŻt, aliĂš a tota finalitat concreta. Capaç dâeludir tota lĂČgica comercial. InĂștil, per tant, perquĂš no pot ser monetitzat. PerĂČ necessari per expressar amb la prĂČpia existĂšncia un valor alternatiu a la supremacia de les lleis del mercat i el lucre.
5. DANTE I PETRARCA: LA LITERATURA
NO HA DE SOTMETREâS AL LUCRE
Sobre...