Una boda a Lió

Stefan Zweig, Tiana Puig

• Editorial: Quaderns Crema
• Año: 2020
• ISBN del libro electrónico: 9788477276296
• Categoría: Literatura
• Categoría: Literatura general

Durant el Terror jacobí, una jove, que espera l'execució al fosc soterrani d'una presó, es retroba amb el seu promès, a qui creia mort en una insurrecció de les forces partidàries de la monarquia. Només la compassió dels seus companys d'infortuni ajudarà els amants a complir el seu desig més gran, presentar-se davant de Déu com a marit i muller, i alhora oferirà un consol momentani a tots els presents. Publicat originalment el 1927, "Una boda a Lió" és un retrat colpidor de la persecució política i religiosa, un dels principals fracassos de la humanitat segons Stefan Zweig. Aquesta edició inclou, a més, els relats "El camí", "Un home que no s'oblida" i "Dos solitaris"."En els seus relats, Stefan Zweig fa mostra d'una mordacitat i un domini de les formes narratives breus que admiro profundament".Edmund De Waal

UNA BODA A LIÓ

El 12 de novembre de 1793 Barère va promulgar a la Convenció Nacional francesa un decret funest contra la traïdora ciutat de Lió, que per fi havia estat abatuda. L’edicte acabava amb aquestes paraules lapidàries: «Lió ha fet la guerra a la llibertat. Lió ja no existeix». S’hi decretava que tots els edificis de la ciutat rebel fossin enderrocats, i els monuments, reduïts a cendres; fins i tot el nom havia de desaparèixer. A la Convenció li va tremolar el pols vuit dies abans d’aprovar la completa destrucció de la segona ciutat més gran de França, i fins i tot després d’haver signat el decret, el diputat Couthon, convençut de la conformitat secreta de Robespierre, va executar aquella ordre erostràtica amb indolència. Per mirar de guardar les aparences, va congregar el poble amb gran pompa a la plaça de Bellecour, on va picar simbòlicament les cases que havien de ser enderrocades amb un martell de plata; la pala, però, perforava les esplèndides façanes de la plaça amb indecisió, i el retrò sord de la fulla de la guillotina es feia anar amb conteniment. Alleugerida per aquesta inesperada indulgència, la ciutat, assolada per la guerra civil i per un setge espantós que havia durat mesos, començava a respirar esperançada, quan d’un dia per l’altre aquell tribú humà i vacil·lant va ser destituït i a la Ville-Affranchie—nom que va passar a rebre Lió en els decrets de la República—van aparèixer Collot d’Herbois i Fouché guarnits amb la banda dels Representants en missió. I de la nit al dia, el que tan sols es creia un decret patètic d’escarment es va convertir en la crua realitat. «Aquí fins ara no s’ha fet res», denunciava impacient el primer informe dels nous tribuns a la Convenció, amb la finalitat de demostrar el seu ímpetu patriòtic i posar sota sospita els seus tous predecessors. I immediatament van començar les terribles execucions que Fouché, el «mitrailleur de Lyon», quan més tard fou duc d’Òtranto i defensor de tots els principis legítims, no li agradaria que li recordessin.

En comptes de la pala, que derrocava lentament, ara es feien esclatar fileres senceres dels edificis més formidables de la ciutat amb mines de pólvora; en comptes de la guillotina, «poc fiable i deficient», ara eren els afusellaments en massa els que, amb una sola salva de metralla, donaven mort a centenars de condemnats. I cisellada pels esmolats decrets que arribaven diàriament, la justícia va segar incessant com una dalla una colossal garba humana. Ja feia temps que el fort corrent del Roine havia substituït la lenta feina d’amortallar i donar sepultura als cadàvers. També feia temps que no hi havia prou presons per a semblant quantitat de sospitosos, de manera que es van habilitar els soterranis dels edificis públics, les escoles i els convents per allotjar-hi els sentenciats, si bé no per gaire temps, ja que la dalla escapçava a gran velocitat i comptades eren les vegades que un cos escalfava el mateix jaç de palla més d’una nit.

Un dia gèlid d’aquell mes sanguinari, van arrossegar un nou grup de condemnats als soterranis de l’ajuntament, on compartirien aquelles hores tràgicament breus. Al migdia els havien portat un per un davant dels comissaris, que havien determinat el seu destí en el transcurs d’un interrogatori realitzat a tota velocitat. En aquell moment, els seixanta-quatre condemnats, homes i dones, seien enmig d’una gran confusió sota la foscor d’unes voltes baixes que feien pudor de bótes de vi i floridura, i que el foc magre d’una xemeneia situada a la part del davant il·luminava tímidament, més que no pas escalfava. La majoria s’havia estès amb letargia sobre els sacs de palla, mentre d’altres escrivien apressades cartes de comiat sota la llum tremolosa de les espelmes a l’única taula de fusta que hi havia, conscients que la seva vida s’extingiria abans que el guspireig blau de les espelmes d’aquella estança freda. Tanmateix, ningú no alçava la veu, i en aquell silenci glaçat, les explosions sordes de les mines del carrer, seguides de l’esfondrament dels edificis, retronaven, ineludibles. L’estrepitosa velocitat dels esdeveniments, però, havia llevat als presos la capacitat de sentir o de pensar amb claredat. Immòbils i muts, la majoria s’havien reclinat en la foscor com en un preludi oníric de la seva tomba, sense esperar res ni mostrar cap mena d’emoció cap als vius.

De sobte, cap a les set del vespre, el so d’unes passes enèrgiques va ressonar darrere la porta, seguit d’uns cops de culata i del grinyol de la balda rovellada en obrir-se. Instintivament, tothom es va sobresaltar: ¿que potser ja els havia arribat l’hora, contràriament al trist costum de concedir-los una darrera nit? Tot d’una, el corrent d’aire fred que va entrar per la porta va fer que la flama blava de l’espelma tremolés com si volgués fugir del seu cos de cera, i es va estendre per la cambra la por d’allò desconegut. Aviat, però, aquell ensurt sobtat es va esvair: l’escarceller només duia una nova tongada de condemnats, aproximadament unes vint persones, que va fer caminar escales avall sense badar boca ni indicar-los cap lloc concret on col·locar-se en aquella estança plena de gom a gom. Finalment, la pesada porta de ferro es va tornar a tancar amb un fort gemec.

Els presos es van mirar els nouvinguts amb cara de pocs amics, i és que aquest estrany comportament és propi de les persones, que de seguida s’avesen a qualsevol lloc i se senten com a casa, en el seu dret, fins i tot en situacions provisionals. Així doncs, de manera instintiva, els presoners que havien arribat abans ja consideraven aquella estança humida i mal ventilada, els sacs de palla florits i l’es...

Índice

• Una boda a Lió
• El camí
• Un home que no s’oblida
• Dos solitaris
• ©