Solo son mujeres / Només són dones

Edición bilingüe castellano / catalán

Carmen Domingo

• Editorial: Fundación SGAE
• Año: 2018
• ISBN del libro electrónico: 9788480488983
• Categoría: Literatura
• Categoría: Arte dramático europeo

Solo son mujeres habla de la Guerra Civil, de la inmediata posguerra y de la actualidad; da la palabra a cinco mujeres que sufrieron, de un modo u otro, la terrible guerra fascista y sus secuelas. Las Ventas, Saturrarán, Amorebieta, Les Corts, Valencia, Palma de Mallorca, Sevilla, Málaga, Melilla, Segovia y tantos otros lugares albergaron centros penitenciarios exclusivamente femeninos donde fueron a parar esposas, madres, hijas, hermanas, pero también, y sobre todo, militantes sindicalistas, guerrilleras y luchadoras incansables por la democracia y la defensa de los derechos adquiridos durante la Segunda República.Con la contundencia de los testimonios directos inspirados en historias reales, Solo son mujeres ejemplifica los sufrimientos y las penurias que afrontaron, y aún soportan, miles y miles de víctimas del franquismo. –––––––––––––––––––– Només són dones parla de la Guerra Civil, de la immediata postguerra i de l'actualitat; dóna la paraula a cinc dones que van patir, d'una manera o altra, la terrible guerra feixista i les seves seqüeles. Las Ventas, Saturrarán, Amorebieta, Les Corts, València, Palma de Mallorca, Sevilla, Màlaga, Melilla, Segòvia i tants d'altres llocs van albergar centres penitenciaris exclusivament femenins on van anar a parar esposes, mares, filles, germanes, però també, i sobretot, militants sindicalistes, guerrilleres i lluitadores incansables per la democràcia i la defensa dels drets adquirits durant la Segona República.Amb la contundència dels testimonis directes inspirats en històries reals, Només són dones exemplifica el patiment i les penúries que van afrontar, i encara pateixen, milers i milers de víctimes del franquisme.

CARMEN DOMINGO

Només són dones

Finalista a la Mejor Autoría Teatral
XX Premios Max de las Artes Escénicas

Sense l’autorització per escrit de l’editorial no es permet la reproducció total o parcial d’aquesta obra ni tampoc el seu tractament o transmissió per cap mitjà o sistema.

De la mateixa manera, tots els drets que en dimanin, sigui quina sigui la naturalesa d’aquests, així com les traduccions que se’n puguin fer, incloent-hi igualment les representacions professionals i d’aficionats, les pel·lícules de curt i llarg metratge, la recitació, la lectura pública i la retransmissió per ràdio o televisió, queden estrictament reservats. Es posa especial èmfasi en el tema de les lectures públiques, el permís de les quals s’haurà d’assegurar per escrit.

Les sol·licituds per a la representació d’aquesta obra, de qualsevol classe i en qualsevol lloc del món, hauran de dirigir-se a la Societat General d’Autors i Editors, SGAE, al carrer de Ferran VI número 4, 28004 Madrid, Espanya.

CARMEN DOMINGO

Solo son mujeres / Només són dones

Primera edició bilingüe castellà / català, 2018

© De Solo son mujeres / Només són dones: Carmen Domingo Soriano

© De la traducció al català: Carmen Domingo Soriano

© Del pròleg: Carme Portaceli

© Per aquesta edició: Fundació SGAE, 2018

Coordinació editorial: Pilar López. Disseny de coberta: José Luis de Hijes.

Maquetació i processos digitals d’edicio:bolchiroservicios.com

Correcció de textos en castellà: Marisa Barreno. Correcció de textos català: Adriana Casals.

Logotip de la col·lecció: Francisco Nieva.

Imprimeix: Estugraf Impresores, SL

Edita: Fundació SGAE

Bárbara de Braganza, 7, 28004 Madrid

www.fundacionsgae.org [email protected]

ISBN: 978-84-8048-897-6

ISBN electrónico: 978-84-8048-898-3

DL: M-22151-2018

Pròleg

Quan vaig llegir per primera vegada Només són dones, em va semblar que era elemental parlar d'aquelles vides que durant tants i tants anys han estat a l'ostracisme; vides de dones de les quals ningú, encara avui, en parla. Quan vaig llegir l'obra em vaig parar a pensar com havien estat aquestes persones que lluitaven per la democràcia i la llibertat del nostre país, dones que capitanejaven la resistència al feixisme a Espanya des de les seves ciutats, des dels petits municipis; militants socialistes, comunistes convençudes, lluitadores infatigables i compromeses amb l'ajuda als altres, generoses fins a la sacietat, capaçes de transformar una situació terrible en una cosa divertida, en rialles, en solidaritat, en germanor...

Tot estudiant aquest moment de la nostra història, una època que se'ns ha negat de manera reiterada durant molt de temps, vaig saber de coses que em van impressionar enormement i que estaven en el text de la Carme. Ella havia barrejat algunes històries perquè en les cinc protagonistes de l'obra poguéssim tenirun ampli exemple dels tipus diferents de dones que es trobaven a les presons franquistes i dels crims de lesa humanitat que es cometien en elles sense testimonis, perquè la llei deia que les dones no podien ser preses polítiques: o eren prostitutes o delinqüents comuns, de manera que no hi havia possibilitat de denúncia, que es pogués parlar de represàlia política de cap tipus.

A les dones, vaig saber llavors, les ficaven a la presó per socialistes, per comunistes, militants o no, per tenir vincle amb l'exèrcit republicà... Fins aquí és “normal” (si es pot considerar normal que a un el persegueixin per pensar d'una altra manera). El que resulta més greu és que hi havia dones preses pel sol fet de ser mare de, germana de, cosina de, filla de, esposa d'un republicà o militant d'esquerres. I les represàlies eren bàrbares, però no es coneixien. De fet, en el meu muntatge de l'obra, a la pantalla que fèiem servir per donar constància documental de la realitat viscuda, relatàvem que no hi ha xifres exactes de les dones assassinades durant la guerra civil o el primer franquisme (afusellades, assassinades a pals...), perquè així és. No van ser comptabilitzades.

Calia parlar d'això i calia fer-ho a partir d'aquests testimonis i aquestes històries que la Carmen, en aquesta recerca imparable i compulsiva que dóna tanta veritat a totes les seves creacions, ens explicava línia a línia.

En aquestes cinc dones estava una part de la història del nostre país. La primera, Matilde Landa, culta, lluitadora, d'una família laica que es va negar a batejar els seus fills, i a la qual les dones del moviment desitjaven convèncer perquè rebés el sagrament. No obstant això, Matilde va preferir tirar-se de la teulada de la presó de Mallorca abans de servir d'exemple de conversió. Però abans de suïcidar-se li va escriure una carta a la seva filla, a la qual ella va ajudar a sortir d'Espanya creient que aniria a buscar-la pocs mesos després perquè la guerra duraria molt poc. No va ser així, i no va poder tornar a veure-la mai.

La seva filla, una nena de la guerra en aquesta obra gairebé totalment ficcionada, ha residit fora d'Espanya tota la seva vida i, quan torna, sent que ja no és el seu país; a més, no pot anar a visitar la tomba de la seva mare perquè ningú sap on ha estat enterrada.

Amparo Barayón, companya de Ramón J. Sender, va morir afusellada a la paret del cementiri de Zamora i ningú sap on està enterrada, com és el cas del 50 per cent dels homes i dones afusellats i que pertanyien al bàndol republicà. La van empresonar perquè el seu cunyat la va delatar i es va quedar amb totes les terres de la família.

La seva néta a la ficció, la cinquena de les protagonistes, és una noia d'avui que s'ha fet la ferma promesa d'aconseguir enterrar a la seva àvia perquè la seva mare, ja morta, li va resultar impossible fer-ho a causa dels impediments dels governants. Aquesta jove podria representar-nos a qualsevol de nosaltres. Amb ella, amb la seva lectura dels records i de les fotos, vam crear un món contrastat amb el patiment real de la seva àvia.

Finalment, Tomasa Cuevas, la qual es va poder escapar, l'analfabeta que va ser conscient del que passava a les dones a les presons, quan va poder tornar a Espanya, va gravar amb un casset els testimonis de les dones empresonades, perquè sí que tenia clar que calia preservar les seves vivències.

Aquesta temàtica, tractada amb el rigor i la sensibilitat de Carmen Domingo, és la que em va permetre fer una posada en escena absolutament essencial a partir de la barreja de llenguatges escènics i amb el màxim de veritat.

Cinc actrius representant a cinc dones hauria estat simplement això, cinc dones. Una actriu, tal com vaig decidir, que encarnés a les cinc dones, simbolitzaria a cinquanta mil o cinc milions. I nosaltres anhelàvem donar a conèixer i ajudar a estimar, com es mereixien, per la seva personalitat i per la seva vida, a totes aquestes dones a les quals debem la llibertat i la democràcia de les que avui gaudim, i tornar-los per dret, encara que sigui per un moment, la seva visibilitat.

Carme Portaceli

Directora del Teatro Español

Només són dones CARMEN DOMINGO

L’estrena de la versió original en català va tenir lloc al Teatre Nacional
de Catalunya, Sala Petita, el 18 d’octubre de 2015.
La sala José Luis Alonso de Santos del Teatro de la Abadía de Madrid va acollir l’estrena de la versió en castellà el 30 de març de 2016.

Intèrprets

Míriam Iscla

Sol Picó / Xaro Campo

Maika Makovski / Carmen Conesa

Direcció Carme Portaceli

Fitxa artística i tècnica

Espaci escènic	Paco Azorín
Vestuari	Antonio Belart
Il·luminació	Miguel Muñoz
Coreografia	Sol Picó
Música original	Maika Makovski
Realització d’audiovisuals	Lala Gomà
Caracterització	Toni Santos
Imatge Catell	David Ruano i Paco Amate
Fotografies	Albert Armengol i Pedro Chamizo
Disseny de so	Efrén Bellostes
Disseny gràfic	Pedro Chamizo
Edició d’audiovisuals	Lucía Albano
Cap tècnic / Ajudant d’escenografia	Adrià Pinar
Ajudant de direcció	Judith Pujol
Ajudant de vestuari	Carlota Ricart
Cap de producció	Roger B. Sardà

Producció: FEI – Factoría Escénica Internacional

Primera dona

La sala està buida, a un costat un petit mur de maons; en el moment en què surti l’actriu s’hi aproparà. Amb el teló pujat, entra, passeja amb calma, s’apropa al mur i li fa carícies a poc a poc, sembla tensa però la seva cara comença a relaxar-se.

Primera dona.— (Parlant en una cantonada, com si hi hagués una porta) Germana!... Germana!... Hi és. Em sent? Se n’ha anat? Estic sola?... Millor així. No puc més, no vull sentir més les seves veus... Fins quan durarà això, quant de temps hauré d’aguantar-ho... (Es gira com si hagués sentit un soroll) Ah!, que és aquí.

Està esperant perquè li expliqui la meva història? Però germana... si ja la sap, l'he repetit una, dues, crec que cent vegades. Què més volen saber? L'hi he explicat tot. (Escolta) Des del principi, diu? Des de la meva detenció?... (Sospira)

Bé sap vostè, i la mare superiora, que fa dos anys que sóc aquí. Ja fa dos anys que em van detenir. No vaig tenir ni temps d'avisar ningú. En arribar només sabia que havia de contactar amb els meus, dir-los que no es preocupessin, que estava bé... Llavors em vaig inventar un codi. Recorda, germana? Li vaig explicar ahir. Ja tant me fa explicar secrets. Poc importa tot. A més, era tan innocent la meva ocurrència, que em semblava impossible que la censura no se n'adonés. Doncs no se’n van adonar. Van sortir una a una totes les cartes que li escrivia a la meva família. Encara ric quan les recordo.

“Com esteu? Jo segueixo bé, encara convalescent, sembla que la meva malaltia durarà més del previst. Després del tractament al qual em van sotmetre els metges –diversos mesos sense veure la llum– ja estic millor. Aquest sanatori és molt alegre, però dubto que pugui escapar-me’n sense operació. El metge em diu que potser serà un d'aquests dies, però jo confio que s'allargui el pronòstic i potser puc evitar la cirurgia. Ja sabeu que sóc forta. Així doncs, no us preocupeu per mi. De moment, m'han prohibit escriure, sota condició de tornar a tapar-me els ulls. Diuen que la meva malaltia no m'ho permet, que podria agreujar-la, així que una companya escriu per mi aquestes lletres, per això heu trigat tant a tenir notícies meves”.

Mentida em sembla avui que no se n'adonessin, germana.

Vaig seguir enviant cartes plenes dels meus petons i dels meus somnis, escrites per altres mans, explicant-ho tot.

“Jo, tot i que estic al sanatori, segueixo treballant. Tinc cura d'altres malaltes, que com jo, estan pendents de ser operades. Moltes aconsegueixen evitar l'operació, fins i tot algunes que estan molt greus. I no sabeu les rialles i les celebracions que tenim quan això passa. ...

Índice

• Cubierta
• Portada
• Versión castellano
• Versión en catalán
• Catálogo editorial Fundación SGAE