Closca de nou

Ian McEwan, Jordi Martín Lloret

• Editorial: Editorial Anagrama
• Año: 2017
• ISBN de la versión impresa: 9788433915412
• ISBN del libro electrónico: 9788433937742
• Categoría: Literatura
• Categoría: Literatura general

Una pirueta literària intel·ligent i divertida: la preparació d'un crim narrada per un fetus. Un còctel de novel·la policíaca i humor anglès.

La Trudy manté una relació adúltera amb en Claude, germà del seu marit John. Aquest, poeta i editor de poesia, és un somiador depressiu amb tendència a l'obesitat. En Claude és més pragmàtic i treballa en negocis immobiliaris. Els amants conceben un pla: enverinar en John. El motiu: una mansió d'estil georgià valorada en uns vuit milions de lliures que, si en John mor, heretarà la Trudy.

Però resulta que hi ha un testimoni d'aquesta maquinació criminal: el fetus que la Trudy du a les entranyes. I en un triple salt mortal que sembla impossible de sostenir però que li surt rodó, Ian McEwan converteix el fetus en el narrador de la novel·la. Un narrador que, a banda d'observar des de primera fila els preparatius de l'assassinat del seu pare, filosofa sobre el món i la vida, llança preguntes incòmodes i s'ho qüestiona tot, mentre que les copes de vi –i d'alguna beguda amb més graduació– que va bevent la seva mare el fan marejar una mica.

Closca de nou, amb traducció de Jordi Martín Lloret, és una barreja genial de comèdia negra, trama detectivesca i astuta reescriptura intrauterina d'un clàssic. Ian McEwan ha escrit un audaç experiment literari que és un autèntic tour de force només a l'abast d'un autor superdotat. Una novel·la rodona a ritme de thriller i trufada amb el millor humor britànic.

1

I aquí em teniu, cap per avall dins d’una dona. Amb els braços pacientment plegats espero, espero i em pregunto a dintre de qui sóc, per què hi sóc. Els ulls se’m tanquen d’enyorança quan recordo el dia que vaig entrar lliscant dins la bossa translúcida i vaig començar a surar com en un somni dins la bombolla dels meus pensaments a través del meu oceà particular de tombarelles a càmera lenta, xocant suaument contra els límits transparents de la meva presó, la membrana fiable que vibrava mentre esmorteïa les veus dels conspiradors d’una empresa infame. Aleshores jo era jove i despreocupat. Ara, totalment invertit, sense ni un millímetre d’espai per moure’m i amb els genolls doblegats contra l’estómac, tinc el cap i els pensaments ben ocupats. No em queda altre remei que tenir l’orella enganxada nit i dia contra aquestes parets sangonoses. Escolto, prenc notes mentals, i estic preocupat. Sento converses íntimes amb una intenció mortal i m’esgarrifa el que m’espera, a què em podria abocar.

Estic immers en tot d’abstraccions, i només les relacions que proliferen entre elles creen la il·lusió d’un món conegut. Quan sento «blau», una cosa que no he vist mai, m’imagino una mena d’esdeveniment mental que s’assembla força a «verd», que tampoc no he vist mai. Em considero un innocent, sense el pes de lleialtats ni d’obligacions, un esperit lliure, malgrat la meva minsa sala d’estar. Ningú que em renyi o que em contradigui, no tinc nom ni adreça, ni religió, ni deutes, ni enemics. A la meva agenda, si és que existeix, només hi ha escrita la data del meu pròxim naixement. Sóc, o era, malgrat el que ara diuen els genetistes, una pissarra en blanc. Això sí, una pissarra porosa i relliscosa que no serviria en cap aula ni en cap teulada, una pissarra que s’escriu tota sola a mesura que creix dia a dia i va omplint l’espai en blanc. Em considero un innocent, però sembla que formo part d’un complot. I la meva mare, lloat sia el seu cor, que xipolleja fort i incessant, sembla que hi està involucrada.

Només ho sembla, mare? No, ho està. Ho estàs. Hi estàs involucrada. Ho he sabut des del meu principi. Deixa’m que ho recordi, aquell moment de creació que va arribar amb la meva primera concepció. Fa temps, fa moltes setmanes, se’m va tancar el solc neural per convertir-se en l’espina dorsal i milions de neurones joves, treballadores com cucs de seda, van filar i teixir amb el deixant dels seus axons l’esplèndida tela daurada de la primera idea de mi, una noció tan simple que ara ja quasi se m’escapa. Era jo? Massa vanitós. Era ara? Excessivament dramàtic. Llavors alguna cosa anterior a aquestes dues, que les inclogués totes dues, una sola paraula proporcionada per un sospir o un desmai mental d’acceptació, d’ésser pur, alguna cosa com ara: això? Massa valuós. Així, doncs, concretant, la meva idea era Ser. O si no era aquesta, la seva variant gramatical, és. Aquesta va ser la meva noció aborigen i la qüestió crucial aquí: és. I prou. En l’esperit d’Es muss sein. El principi de la vida conscient era la fi de la il·lusió, la il·lusió del noser, i l’erupció de la realitat. El triomf del realisme per damunt de la màgia, de l’és per damunt del sembla. La meva mare està involucrada en un complot, i per tant jo també ho estic, encara que el meu paper hagi de consistir a frustrar-lo. O a venjar-me’n, si al final faig el ronsa i arribo massa tard.

Però no em puc queixar de la sort que he tingut. Vaig saber des del principi, quan vaig desembolicar d’aquella tela daurada el meu regal de consciència, que podria haver arribat a un lloc pitjor i en un moment molt pitjor. Les generalitzacions ja són prou clares, i al seu costat els meus problemes domèstics són, o haurien de ser, insignificants. Hi ha moltes coses per celebrar. Heretaré una condició de modernitat (higiene, vacances, anestèsia, llums de lectura, taronges a l’hivern) i viuré en un racó privilegiat del planeta: l’Europa occidental, ben alimentada i sense plagues. L’Europa antiga, escleròtica, força amable, turmentada pels seus fantasmes, vulnerable als abusananos, insegura, destí preferit de milions de desgraciats. El meu entorn immediat no serà la paradisíaca Noruega, la meva primera opció per l’enorme fons sobirà i la generosa provisió social de què disposa; ni la segona, Itàlia, per la cuina regional i la decadència assolellada; ni tan sols la tercera, França, pel pinot negre i l’autoestima sense complexos. En comptes d’això heretaré un regne no gaire unit i governat per una reina vella i estimada, on un príncepempresari, famós per les seves bones obres, pels elixirs (essència de coliflor per purificar la sang) i per les intromissions inconstitucionals, espera impacient la seva corona. Aquesta serà casa meva i ja m’està bé. Podria haver emergit a Corea del Nord, on la successió també és incontestable però la llibertat i el menjar són escassos.

Com pot ser que jo, que ni tan sols sóc jove, que ni tan sols vaig néixer ahir, sàpiga tantes coses, o que en sàpiga prou per equivocar-me tant? Tinc les meves fonts, escolto. A la meva mare, la Trudy, quan no és amb el seu amic Claude li agrada la ràdio i prefereix els locutors a la música. Qui hauria anticipat, al principi d’internet, el creixement imparable de la ràdio, o el renaixement d’aquesta perífrasi d’origen ja arcaic, «sense fil»? Per damunt del brogit de bugaderia de l’estómac i els budells sento les notícies, deu inesgotable de tots els malsons. Empès per una compulsió autodestructiva, escolto atentament anàlisis i dissenteixo. Les repeticions a l’hora en punt i els resums cada mitja hora no m’avorreixen. Fins i tot aguanto el BBC World Service i els seus tocs puerils de trompetes i xilòfons sintètics per separar les seccions. Pot ser que enmig d’una nit llarga i tranquil·la doni una bona puntada de peu a la mare. Llavors ella es desperta, ja no pot dormir i encén la ràdio. És un esport cruel, ho sé, però així al matí tots dos estem més ben informats.

Li agraden els podcasts de conferències i els audiollibres de superació personal –La guia del tastavins, en quinze capítols, biografies de dramaturgs del segle XVII i clàssics universals varis. L’Ulisses de James Joyce li fa venir son, mentre que a mi m’emociona. Quan els primers dies es posava els auriculars jo ho sentia tot clarament gràcies a l’eficiència amb què les ones sonores li viatjaven per la mandíbula i la clavícula, li baixaven per l’estructura esquelètica i m’arribaven ràpidament a través del líquid amniòtic. Fins i tot la televisió transmet la seva escassa utilitat a través del so. Quan la mare i en Claude es troben, de tant en tant també parlen de l’estat del món, normalment per queixar-se’n, encara que ells conspirin per empitjorar-lo. Des d’aquí, enclaustrat i sense poder fer res més que desenvolupar el cos i la ment, ho capto tot, fins i tot les banalitats, que no són pas poques.

Perquè en Claude és un home que prefereix repetir-se. Un home de riffs. Quan encaixa amb un desconegut –això ja ho he sentit dos cops– diu: «Claude, com Debussy.» Quina poca gràcia. Claude, com l’agent immobiliari que no compon res, que no inventa res. Li agrada una idea, la diu en veu alta i si més tard se li torna a acudir la diu un altre cop, quin mal hi ha? Fer vibrar l’aire per segona vegada amb aquesta idea és essencial per al seu ego. Ell ja sap que tu saps que s’està repetint. El que no pot saber és que a tu no t’agrada tant com a ell. D’això se’n diu un problema referencial, ho he après gràcies a una conferència de Reith.

Vet aquí un exemple del discurs d’en Claude i de com jo recullo informació. La mare i ell han quedat per telèfon (jo sento totes dues bandes de la línia) que es veuran al vespre. Sense comptar amb mi, com solen fer: un sopar amb espelmes per a dos. Que com sé aquest detall sobre la il·luminació? Perquè quan arriba l’hora i els acompanyen fins a la taula sento queixar-se la mare. Hi ha espelmes a totes les taules menys a la nostra.

A continuació arriben, seqüencialment, l’esbufec irritat d’en Claude, un petament imperiós de dits secs, la mena de murmuri obsequiós que suposo que emet un cambrer amb el tors inclinat, la raspadura d’un encenedor. Ja ho tenen, un sopar amb espelmes. L’únic que hi falta és el menjar. Però tenen a la falda les cartes feixugues –la vora inferior de la de la Trudy me la noto a la rabada. Ara hauré de tornar a escoltar l’escena d’en Claude sobre el llenguatge de les cartes, com si ell fos el primer que s’hagués fixat en aquestes absurditats sense importància. Es recrea amb els «fregits a la paella». La paella en aquest cas no és res més que una benedicció enganyosa del fregit vulgar i poc saludable. On vols fregir unes vieires amb bitxo i suc de llima? En un temporitzador per coure ous? Abans de passar a un altre plat, repeteix part del número amb una variació en l’èmfasi. Llavors ve la seva segona perla preferida, «a la jardinera». Articulo en silenci la seva exposició fins i tot abans que la comenci quan una lleugera inclinació en la meva orientació vertical em diu que la mare es fa endavant per posar-li al canell un dit restrictiu i li diu en un to suau i divertit: «Tria el vi, rei. Sigues esplèndid.»

M’agrada compartir una copa amb la mare. Potser no heu tastat mai, o potser sí però ja us n’heu oblidat, un bon borgonya (el seu preferit) o un bon sancerre (també el seu preferit) decantat a través d’una placenta ben sana. Fins i tot abans que arribi el vi, que aquesta nit és un Jean-Max Roger Sancerre, en sentir el so del tap ja me’l noto a la cara com la carícia d’una brisa estival. Sé que l’alcohol m’esmussarà la intel·ligència. Esmussa la intel·ligència de tothom. Però, ah, un pinot negre joiós i ruborós, o un sauvignon amb aroma d’agrassó, em fa girar i fer tombarelles pel meu mar secret, eixamplant les parets del meu castell, aquest castell elàstic que és casa meva. O si més no era així quan tenia més espai. Ara em prenc els plaers seriosament, i quan arriba la segona copa les especulacions em brollen amb aquella llicència que es diu poesia. Els pensaments se’m despleguen en pentàmetres exuberants, una varietat ben agradable de versos agramaticals amb pausa mètrica. Però mai no se’n pren una tercera, i això em sap greu.

–He de pensar en la criatura –li sento dir mentre es tapa la copa amb una mà reprimida. I llavors em passa pel cap d’estirar el meu cordó oliós, com si fos la corda de vellut d’una casa de camp ben assortida de personal domèstic. Ei, què passa! Una altra ronda per als amics d’aquí dins!

Però no, ella es frena per l’amor que sent per mi. I jo també l’estimo a ella –com no hauria de fer-ho! La mare que encara he de conèixer, que només conec per dins. Però no en tinc prou, amb això! Tinc ganes de veure-la per fora. Les superfícies ho són tot. Sé que té els cabells rossos «de color de palla», que li cauen en «medallons de rínxols indomables» fins a les «espatlles blanques com la polpa d’una poma», i ho sé perquè el meu pare li ha llegit en veu alta i en presència meva el poema que li va escriure. En Claude també ha parlat algun cop dels seus cabells, però amb unes paraules no tan enginyoses. Quan està d’humor es fa unes trenes ben tibants i se’n fa una diadema al voltant del cap a l’estil, segons diu el pare, de la Iúlia Timoixenko. També sé que els ulls de la mare són verds, que té el nas com un «botó de nacre», que li agradaria que fos més gros, que a tots dos homes per separat els encanta tal com és i ja han intentat treureli del cap aquesta mania. Li han dit moltes vegades que és bonica, però ella no s’ho acaba de creure, cosa que li atorga un poder innocent sobre els homes, tal com li va dir el pare una tarda a la biblioteca. Ella va contestar que si això era veritat, en tot cas era un poder que mai no havia buscat i que no volia. No solien tenir-les, aquest tipus de converses, i per tant els vaig escoltar atentament. El pare, que es diu John, va dir que si ell tingués tant de poder sobre ella o sobre les dones en general, ni li passaria pel cap desaprofitar-lo. Vaig suposar, pel simpàtic moviment ondulatori que em va desenganxar un moment l’orella de la paret, que la mare s’havia arronsat d’espatlles enèrgicament, com dient: «Doncs sí, els homes sou diferents. I què?» A més a més, va dir-li en veu alta, l’únic poder que devia tenir era el que els homes li atribuïen en les seves fantasies. Llavors va sonar el telèfon i el pare va anar a agafar la trucada, i aquesta conversa insòlita i interessant sobre la gent que té poder ja no es va reprendre.

Però tornem a la mare, a la meva infidel Trudy, la dels braços i pits de polpa de poma i aquell esguard verd que anhelo, la que té una necessitat inexplicable d’en Claude que és anterior a la meva primera consciència, al meu és primigeni, i la que sovint parla amb ell, i ell amb ella, en xiuxiueigs de coixí, xiuxiueigs de restaurant, xiuxiueigs de cuina, com si tots dos sospitessin que els úters tenen orelles.

Abans em pensava que la seva discreció no era res més que la intimitat habitual dels enamorats. Però ara ho sé del cert. Eviten alegrement les cordes vocals perquè estan planejant un acte terrible. Si surt malament, els he sentit dir, els destrossarà la vida. Creuen que si han de fer-ho haurien d’actuar de pressa, i aviat. Es diuen l’un a l’altre que han d’estar tranquils i tenir paciència, es recorden el cost que suposaria l’avortament del seu pla, que hi ha diverses fases, que cadascuna ha d’engranar en la següent, i que només que en falli una de sola llavors fallaran totes «com els llumets antiquats dels arbres de Nadal» –aquest símil impenetrable és d’en Claude, que quasi mai no diu res obscur. El que tenen pensat de fer els fastigueja i els espanta, i no poden parlar-ne directament. I en comptes d’això tot són el·lipsis i eufemismes embolicats en xiuxiueigs i apories mussitades i acompanyades d’escuraments de gola i brusques fugides d’estudi.

Una nit calenta i inquieta de la setmana passada, quan em pensava que tots dos ja dormien des de feia estona, la mare va dir de sobte en plena foscor, dues hores abans que es fes de dia segons el rellotge de baix, el de l’estudi del pare: «No podem fer-ho.»

I de seguida en Claude va dir categòric: «Sí que podem.» I llavors, al cap d’un moment de reflexió: «I tant que podem.»

2

Ara anem al pare, John Cairncross, un tros d’home, l’altra meitat del meu genoma, el destí del qual, amb els seus tombs helicoïdals, m’afecta enormement. Només en mi els meus pares es barregen sempre, dolçament, amargament, al llarg de dues columnes vertebrals de sucre-fosfat, la recepta de la meva essència. Jo també mesclo en John i la Trudy quan somio despert –com qualsevol fill de pares separats desitjo que es tornin a casar, aquest parell de bases, per tal d’unir així les meves circumstàncies amb el meu genoma.

El pare passa per casa de tant en tant i jo em poso molt content. A vegades li porta smoothies de la seva botiga preferida, a Judd Street. Té una flaca per aquests invents glutinosos que se suposa que li allarguen la vida. No sé per què ens ve a veure, perquè sempre marxa amb llàgrimes de tristesa. Algunes de les meves conjectures han quedat invalidades en el passat, però he escoltat amb atenció i de moment la meva suposició és la següent: que ell no sap res d’en Claude, que continua encaterinat de la mare, que espera poder tornar-hi aviat, que encara es creu els romanços que la separació és per donar-se «temps i espai per créixer» i per renovar els llaços. Que tot i ser un poeta incomprès no defalleix. Que té i dirigeix una editorial en crisi i que ha publicat els primers reculls d’alguns poetes d’èxit, noms coneguts, i fins i tot un Nobel. Quan agafen prestigi es muden a cases més grans, com els fills un cop crescuts. Que accepta la deslleialtat dels poetes com una realitat inevitable i que, com un sant, es delecta en els elogis que vindiquen Cairncross Press. Que el seu fracàs com a poeta li provoca tristesa més que no pas amargor. Una vegada ens va llegir en veu alta a la Trudy i a mi una ressenya negativa de la seva poesia. Deia que la seva obra era antiquada, formalment encarcarada i massa «bonica». Però ell viu de la poesia, encara en recita a la mare, n’ensenya, en ressenya, conspira per a l’ascens de poetes joves, forma part de jurats de premis, promou la poesia a les escoles, escriu assaigs sobre poesia per a revistes petites i n’ha parlat a la ràdio. Una vegada la Trudy i jo el vam sentir de matinada. Té menys diners que la Trudy i molts menys que en Claude. Se sap mil poemes de memòria.

Aquest és el meu recull de fets i postulats. Després d’examinar-los amb deteniment com un filatelista pacient, he afegit algunes peces recents a la meva col·lecció. Pateix d’una afecció de la pell, psoriasi, que fa que les mans se li tornin vermelles, dures i escatoses. La Trudy no suporta l’aspecte i el tacte que tenen i li diu que hauria de portar guants. Ell s’hi nega. Ha llogat per sis mesos un pis miserable de tres habitacions a Shoreditch, està endeutat, té sobrepès i hauria de fer més exercici. Ahir mateix vaig adquirir –continuant amb els segells– un Penic Negre: la casa on viu la mare i on visc jo dintre seu, la casa a la qual en Claude acut cada nit, és una mansió d’estil georgià que s’alça enmig de la fatxenderia de Hamilton Terrace i va ser la casa d’infantesa del pare. Abans de fer els trenta anys, just quan es va deixar barba per primer cop, i no gaire després d’haver-se casat amb la mare, va heretar la mansió familiar. La seva estimada mare ja feia temps que era morta. Totes les fonts coincideixen: la casa està fastigosa. Només hi valen tòpics: escrostonada, ensulsiada, ruïnosa. A l’hivern a vegades el gebre s’ha acumulat i ha encartonat les cortines; quan plou molt, els desguassos, com els bancs fiables, tornen els dipòsits amb interessos; a l’estiu, com els mals bancs, fan pudor. Però mira, aquí a les pinces tinc la peça més rara de totes, la Guyana Britànica: fins i tot en aquest estat deteriorat, aquests sis mil peus quadrats i adolorits costen set milions de lliures.

La majoria d’homes, la majoria de gent mai no permetria que la dona els expulsés de sota el ràfec de la seva infantesa. Però en John Cairncross és diferent. Vet aquí les meves deduccions raonables. Nascut sota una estrella servicial, desitjós de complaure, massa amable, massa formal, no té ni una engruna d’aquella cobdícia oculta del poeta ambiciós. Ell creu de debò que escriure un poema de lloança a la mare (els seus ulls, els seus cabells, els seus llavis) i passar a llegir-l’hi en veu alta l’estovarà i farà que sigui benvingut a la seva pròpia casa. Però ella sap que no té els ulls «com l’herba de Galway», comparació amb què ell volia dir que eren «molt verds», i com que no té sang irlandesa el vers resulta fluix. Quan ella i jo escoltem, li noto en l’alentiment del cor una capa retinal d’avorriment que no li deixa veure el patetisme de l’escena: un homenàs de gran cor defensant la seva causa sense esperança, en la forma antiquada d’un sonet.

Mil seria una exageració. Molts dels poemes que el pare se sap só...

Índice

• Coberta
• 1
• 2
• 3
• 4
• 5
• 6
• 7
• 8
• 9
• 10
• 11
• 12
• 13
• 14
• 15
• 16
• 17
• 18
• 19
• 20
• Crédits