7
Ohio
Falten dos dies per a les eleccions, és diumenge i són les set de la tarda, encara que ja és negra nit. Acabo de creuar la frontera entre Pennsilvània i Ohio però el paisatge és el mateix: grans fàbriques, xemeneies, indústria. Busco Steubenville. M’equivoco un moment de carretera i em fico per uns carrers que sembla que hagin sortit d’una pel·lícula sobre la destrucció del planeta: runes, fanals trencats, tanques de seguretat foradades. Entre tot aquest malbaratament, destaca l’entrada d’una gran fàbrica: Arcelor Mittal, la productora d’acer més gran del món, que va néixer d’una fusió i el president de la qual és indi. La globalització ja ha arribat aquí.
De seguida trobo l’entrada de Steubenville, seu d’una universitat franciscana molt conservadora –m’han dit–, i agafo el bulevard Dean Martin, el cantant, que va néixer aquí. De seguida arribo al centre. Gairebé no hi ha cotxes, ni, per descomptat, gent a peu. Sembla un lloc una mica desert. Arribo a l’oficina d’Obama i al davant no hi ha lloc per aparcar. Una parella xerra a la porta i un fuma a l’altre costat. A dins hi ha almenys vint persones; tot el poble és aquí.
Entro com si res, el recepcionista no m’atura i començo a vagarejar per l’oficina mirant papers. La gent està atrafegada, hi ha molts voluntaris i no tots es coneixen. Ara la majoria truca o introdueix dades. Encara arriben grups de canvassing, amb la seva carpeta i cara de cansament. A l’estona, quan ja he fet voltes per tot arreu, una dona negra em diu:
–Busques alguna cosa?
–Què puc fer?
Em porta fins al voluntari encarregat del lloc i em diu que ara necessita sobretot gent que truqui. Jo li dic que sóc espanyol i no em sento tan còmode com per començar a telefonar ciutadans de Steubenville, Ohio, un diumenge a les vuit de la nit. Ell no té cap problema: “Doncs llavors a reunir dades. Jill, pots ensenyar-li a aquest noi com es fa?” La Jill és una senyora d’uns seixanta anys amb els cabells rossos de pot, curts i una mica encartonats a aquesta hora ja, però eixerida i somrient.
Em pregunta d’on sóc: “De Barcelona? L’any que ve, a l’octubre, hi anem de creuer, a veure tota aquella riviera”, diu. Ens asseiem a la punteta d’una taula. Es tracta d’agafar les llistes dels que han sortit a fer visites de porta en porta i buidar les tres dades més importants: a quantes portes han trucat, amb quants votants han parlat (hi ha cases en què lògicament hi ha més d’una persona) i quanta gent ja ha votat (a Ohio, com a Virgínia i al contrari que Pennsilvània, es permet votar des de fa unes setmanes).
Fem el primer sobre plegats. Ella suma, jo pregunto, es perd, tornem a començar. Al final surt que han trucat a 19 portes:
–Anota 19.
Jo faig un “1” i un “9” el millor que sé, però:
–No, així no, no –em guixa el meu “19” gran i esforçat. “Els europeus sempre ens emboliqueu! L’u és un bastonet recte i simple, no li posis base ni punta a dalt. Només el pal! I el set és com una ‘L’ al revés, res de bastonet al mig. I el zero sense barra que el travessi en diagonal.” Ara ja li paro els peus: “El zero el fem sense barra”. Espera que torni a escriure “19” i procuro cenyir-me al guió americà. Només el pal rígid. Ho faig bé i la Jill em felicita. Espero que no hi hagi més uns ni sets.
Acabem el recompte i em deixa amb els altres sobres. Aquesta és la part on potser es veuen millor les esquerdes científiques de tot el procés. Cada voluntari omple el paper com pot, de vegades s’obliden d’una casella, no es pot exigir més. En aquesta última tanda abans del dia de l’elecció, els voluntaris de canvassing tenen previst fins a tres passis per cada casa. Cada cop ho fa una persona diferent, amb la qual cosa el criteri de vegades varia lleugerament i el que per a un és una “casa inaccessible” per a l’altre no ho és tant, o un parla amb un votant i el confon amb un altre, o com m’ocorre ara mateix, tinc fulls barrejats de segons i tercers passis. Ho sumo a la babalà i aire.
En el paperet cal posar també el codi del mapa. L’objectiu és anar restant la gent que ja ha votat, amb la qual ja s’han posat en contacte diverses vegades, perquè dimarts quedin com menys visites millor. Acabo els meus tres sobres de seguida i em porten a una altra taula a seguir treballant amb altres dos voluntaris. Un és en Bill, un jove de Califòrnia amb cara de graciós. Xerrem, riem i ens criden l’atenció.
El tercer que suma numerets amb nosaltres, en Paul, ens diu que ja ho farà ell, que anem a trucar. Però nosaltres seguim. Li dic a en Bill que no es preocupi, que guanyarà Obama de llarg; he vist moltes oficines d’Obama com aquesta, fins i tot en llocs inversemblants, i encara cap de McCain. Ell dubta: “No ho sé, no ho sé, vols dir?” Està escarmentat per les dues últimes eleccions en què va guanyar George W. Bush pels pèls. Ric de la seva por. I en Bill:
–Sí, tu te’n rius perquè aquest no és el teu país.
En Paul ja ha acabat, però a nosaltres ens criden per portar quatre caixes a un cotxe de fora: “Vosaltres que sembleu sans, veniu”, ens diu una noia. Fora hi ha un cotxe ple fins als límits dels papers que jo fa dos dies que reparteixo. Els han de traslladar a diverses staging locations al voltant de Steubenville per repartir-los demà dilluns. Quan tornem a dins, una dona crida:
–Hola, pareu un moment, si us plau, pareu tots un moment –té un xaval de vint anys al seu costat, a qui agafa el braç i l’hi aixeca. “Aquest jove ha trucat avui a 393 portes! I encara està decebut perquè volia fer-ne 400!”
L’aplaudiment és fenomenal, el noi saluda amb l’altra mà, abaixa el cap amb timidesa i mossega una xocolatina. Jo ja me’n vaig. He estat aquí una hora i mitja. Quan li dic a en Bill:
–Ja te’n vas? Segur que ets un espia d’en McCain.
–Ja seria massa tard per aprendre els vostres trucs –contesto.
A fora hi ha el xaval de les 393 portes, que resulta ser l’amo del cotxe on hem carregat els fulls volants:
–Estàs cansat?
–Sí, però quina llàstima, per set portes!
Quatre-centes portes són fora de tota norma. Significa estar tot el dia caminant sense parar. Jo les vegades que n’he fet més han estat 90, i entre dues persones.
Com en tots els estats on l’electorat està dividit entre els dos partits, a Ohio les zones urbanes –Cleveland i Columbus sobretot– són centres demòcrates envoltats de republicans. L’avantatge és que en aquests pocs centres hi viu molta més gent que als comtats rurals. Si s’aconsegueix compensar la disciplina dels votants rurals, que votaran en major quantitat, amb una gran mobilització a la ciutat, aquest any, Ohio pot ser la clau de la victòria d’Obama.
Abans d’anar a la capital de l’Estat, Columbus, pel dia de les eleccions, passo per Marietta, una petita ciutat al sud-est d’Ohio. Per primera vegada trobo una oficina republicana i hi entro. Un nen d’institut amb cara de no haver trencat mai un plat és a la porta donant papers de la Ohio Cristian Alliance. A l’opuscle diuen que no donen suport a cap candidat; detallen només els temes que un recolza i als quals l’altre s’oposa. Per exemple, “esmenes a les constitucions estatals perquè defineixin el matrimoni com una unió entre un home i una dona”: McCain “recolza”, Obama “s’hi oposa”. O “control governamental de la sanitat”: McCain “s’hi oposa”, Obama “recolza”. També hi ha temes més peregrins: “Col·locació pública dels deu manaments”: McCain “recolza”, Obama “no respon”. Dins del tríptic a color hi ha una enquesta sobre els mateixos temes als diputats estatals. Dels 99 districtes de l’Estat, només tres diputats demòcrates han contestat (encara que en alguns districtes no es presenten per manca de possibilitats i recursos), mentre que la meitat de republicans sí que ho ha fet.
Dins de l’oficina de McCain hi ha només un home gran i panxut, que porta un jersei verd clar amb una gran taca i té un bigoti fi i els cabells oliosos. Li dic que sóc periodista:
–Puc veure l’acreditació?
Mai abans no me l’havien demanada. Li ensenyo el visat de periodista al passaport i el meu carnet. Els mira amb atenció i sembla acceptar-los. Em presenta una dona, la Leslie, que és l’encarregada de l’oficina, i li diu:
–És periodista, ja he vist les seves credencials.
Li dic a la Leslie –una dona d’uns quaranta maquillada a dojo, cursi i llesta– que he vist molt poques oficines republicanes en el meu viatge:
–És que no tenim tants diners, aquí som tots voluntaris, ells tenen fins i tot empleats amb sou.
Obama ha recaptat una quantitat ingent de diners. Uns 3,1 milions de particulars han donat petites quantitats i representen la meitat dels diners dels quals ha disposat la campanya. L’altra meitat procedeix de donacions més àmplies, per dir-ho d’alguna manera. La voluntat de la campanya no era tant limitar-se a petites donacions, sinó que els donatius de particulars tinguessin almenys el mateix pes que els contribuents més poderosos: empreses, sindicats, lobbies.
Internet ha estat clau. Des del mes d’agost cada dia dec haver rebut un parell de correus electrònics de la campanya d’Obama. Alguns els firmava “Barack”, altres “Michelle”, altres “Joe” Biden, el candidat a vicepresident, i encara altres membres de l’organització. Explicaven com tractaven de rebatre una mentida de l’adversari, com volien arribar a més votants en un Estat determinat, com havia anat el míting de la nit anterior. Era un contacte permanent, com el que ara volen mantenir des de la Casa Blanca –segons la revista Newsweek, tenen uns set milions de correus electrònics, un deu per cent dels seus votants. És molta gent.
Al final de cada un d’aquests correus –a part del motiu principal com ara “superar el Partit Republicà” o “rebatre mentides en un Estat”– demanaven sempre una donació d’almenys 5 dòlars o el que cadascú pogués. Marc Andreessen, fundador de Netscape i membre del consell de Facebook, va dir al New York Times que “altres polítics a qui he conegut sempre han estat impressionats per la xarxa i sorpresos pel que podia fer, però el seu interès solia concloure en quants diners es podien recaptar. Obama va ser el primer polític amb qui he tractat que va entendre que la tecnologia podia ser utilitzada d’una altra manera.” Cosa que provoca que hagin acabat recaptant encara més diners.
En les eleccions anteriors, l’estratè...