Nocturns

Kazuo Ishiguro, Albert Torrescasana

• Publisher: Editorial Anagrama
• Year: 2017
• Print ISBN: 9788433915511
• eBook ISBN: 9788433944498
• Topic: Social Sciences
• Subtopic: Sociology
• Index: Social Sciences

Nocturns, primer llibre de relats del Premi Nobel Kazuo Ishiguro, aplega cinc històries que es poden llegir com si fossin estudis i variacions sobre uns quants temes, o com un concert que exposa aquests temes al primer moviment, els va combinant en els següents i els resol a l'últim. Totes cinc es configuren a partir d'elements habituals en l'autor: l'acarament entre les promeses de joventut i els desenganys del temps, el meravellós i decebedor misteri de l'altre, els finals ambigus i sense catarsi. I la música, sempre relacionada íntimament amb la vida i l'obra d'Ishiguro. I, per sobre de tot, un marcat sentiment de desarrelament en els personatges, que sempre estan de pas.

Kazuo Ishiguro, japonès nacionalitzat britànic i vinculat generacionalment, segons la crítica, amb Ian McEwan, Martin Amis o Julian Barnes, posseeix uns quants trets de l'extraterritorialitat de què parlava George Steiner. És particularment sensible a la forma d'expressar-se dels personatges segons la procedència i el medi social de cada un. N'hi ha que parlen com si pensessin en un altre idioma. A un dels narradors li agraden els mots de vici passats de moda. I a les històries s'encreuen subtils jocs de repeticions. A totes s'hi estableix una mena de triangle, fins i tot a la penúltima, que només té dos personatges. I s'hi barregen noms històrics amb altres d'inventats, en una demostració de solvència estilística.

Nocturn

Fins fa dos dies, la Lindy Gardner vivia al meu costat. Ara deveu pensar que si la Lindy Gardner era la meva veïna, segurament visc a Beverly Hills i potser sóc productor de cinema, actor o músic. Doncs sí, sóc músic. Però, tot i que he acompanyat un parell d’artistes que de ben segur coneixeríeu, no se’m podria qualificar precisament d’un primer espasa. En Bradley Stevenson, el meu representant, que a la seva manera ha estat un bon amic en el transcurs dels anys, continua opinant que ho tinc tot per ser un primer espasa. I no només un primer espasa entre els músics d’estudi, sinó un primer espasa com a solista. No és veritat que els saxofonistes ja no puguin ser a dalt de tot, diu, i en acabat repeteix la seva llista de noms. Marcus Lightfoot. Silvio Tarrentini. Tots són músics de jazz, li dic jo. I ell em respon: «I què ets, tu, sinó un músic de jazz?» Però jo només em considero un músic de jazz en els meus somnis més secrets. En el món real –quan no tinc la cara embenada com ara– no sóc sinó un saxo tenor a la recerca de feines d’estudi raonables o d’alguna substitució en un grup que s’ha quedat sense un membre regular. Si volen pop, toco pop. Rhythm and blues? Cap problema. Anuncis de cotxes? El tema que sona a la capçalera d’un programa d’entrevistes? Compteu-m’hi. Últimament només sóc músic de jazz quan sóc dins el meu cubicle.

M’estimaria més tocar a la sala d’estar, però les parets del nostre pis són tan primes que se’ns queixarien els veïns de tot el replà. Per això he convertit l’habitació més petita en una sala d’assaig. No és gaire més gran que un armari de paret –hi cap una cadira d’oficina i poca cosa més–, però l’he insonoritzat amb escuma, unes quantes oueres i un bon feix de sobres protectors vells que en Bradley, el meu representant, em va fer arribar des de la seva oficina. La Helen, la meva dona, quan vivia amb mi i em veia entrar a la cambra amb el saxo, se’n fumia i em preguntava si me n’anava al vàter, i la veritat és que de vegades m’ho semblava, perquè tenia la sensació que m’asseia en aquell quarto fosc i mal ventilat per dedicar-me a una activitat íntima que tothom voldria evitar.

M’imagino que ja deveu haver deduït que la Lindy Gardner no vivia pas al costat del pis de què us parlo. Ni tampoc era un dels veïns que donaven cops a la porta quan tocava fora del cubicle. Quan he dit que érem veïns, em referia a una altra cosa que ara us explicaré.

Fins fa dos dies, la Lindy s’estava a l’habitació del costat d’aquest hotel de luxe, i, com jo, també tenia la cara ben embenada. La Lindy, no cal dir-ho, té una casa gran i acollidora aquí a la vora, i com que també té personal de servei, el doctor Boris l’ha deixat tornar a casa. Ben mirat, des d’un punt de vista estrictament mèdic, segurament hi hauria pogut tornar molt abans, però és evident que hi havia altres factors. En primer lloc, no li hauria resultat fàcil esquivar les càmeres i els reporters de la premsa rosa que s’havien congregat a l’exterior de casa seva. A més, em fa l’efecte que la reputació estel·lar del doctor Boris es fonamenta en procediments que no són legals al cent per cent, i que per això amaga els seus pacients aquí, en aquest pis secret, on no hi ha clients ni el personal habitual de l’hotel, i on només et deixen sortir de l’habitació si és estrictament necessari. Si la vostra vista perforés les cortines de crepè, veuríeu més estrelles aquí dalt durant una setmana que al Château Marmont durant un mes.

Com s’explica que algú com jo hagi acabat envoltat d’estrelles i de milionaris després que el número u de la ciutat m’hagi refet la cara? Suposo que tot va començar amb el meu representant, en Bradley, que tampoc és un primer espasa i que s’assembla a en George Clooney tant com jo. Ho va comentar per primera vegada fa uns quants anys, en un to més aviat de broma que, tanmateix, es va anar enseriosint cada vegada que tornava a tocar el tema. En poques paraules, el que ell volia dir era que jo era lleig. I que això era precisament el que m’impedia ser un primer espasa.

–En Marcus Lightfoot, posem per cas –em va dir–. O en Kris Bugoski. O en Tarrentini. N’hi ha cap que tingui un so tan personal com el teu? No. Tenen la teva tendresa? La teva visió? Tenen ni tan sols la meitat de la tècnica que tens tu? No. Però, com que fan bona fila, se’ls obren les portes.

–Però, i en Billy Fogel? –li vaig dir–. És lleig com un pecat i li va força bé.

–En Billy és lleig, tens raó. Però és sexy, el típic lleig malvat. En canvi, tu, Steve, tu ets... Diguem que ets el lleig ensopit i perdedor. Lleig i defectuós. Escolta’m, no has pensat mai a fer-te algun retoc? Estètic, vull dir...

Vaig tornar a casa i vaig reproduir la conversa a la Helen perquè em pensava que la trobaria tan divertida com jo. D’entrada, tot s’ha de dir, ens vam fer un fart de riure a expenses d’en Bradley. I llavors la Helen se’m va acostar, em va abraçar i em va dir que, com a mínim per a ella, jo era l’home més atractiu de l’univers. Tot seguit, va recular una mica i va callar, i quan li vaig preguntar què passava, em va dir que res. Però en acabat em va deixar anar que potser, només potser, en Bradley tenia una mica de raó. Sempre podia valorar la possibilitat de fer-me algun petit retoc.

–No cal que em miris així! –va cridar–. Ho fa tothom. I tu... Tu tens un motiu professional. El que vol ser un xòfer de primera, es compra un cotxe de primera. Per què hauria de ser diferent en el teu cas?

En aquell moment no hi vaig donar més voltes, tot i que començava a acceptar la idea de ser un «lleig perdedor». En primer lloc, no tenia prou diners. De fet, quan la Helen parlava de xòfers de primera, el nostre deute pujava als nou mil cinc-cents dòlars. Allò era molt propi de la Helen. Una gran persona en molts aspectes, però amb una habilitat extraordinària per oblidar la nostra situació econòmica i per començar a somiar en noves oportunitats per gastar. Molt propi de la Helen.

Diners a banda, la idea que algú em tallés tampoc em resultava gaire atractiva. No sóc gaire bo en aquest camp. Una vegada, quan feia poc que sortia amb la Helen, em va convidar a anar a córrer amb ella. Era un matí fred d’hivern i jo no era gaire aficionat al fúting, però estava enamorat i em delia per impressionar-la. Vam començar a córrer pel parc i li seguia el ritme sense gaires dificultats, però tot d’una vaig picar amb el peu contra una cosa molt dura que sobresortia de terra. Em notava el peu adolorit, però era un mal suportable. Ara bé, quan em vaig treure la vamba i el mitjó, i vaig veure que l’ungla del dit gros se separava de la pell alçant-se com si fes la salutació nazi, vaig sentir nàusees i em vaig marejar. Sóc així. Ara podeu entendre per què no era un entusiasta de la cirurgia plàstica.

A més, no cal dir-ho, hi havia la qüestió dels principis. D’acord, no sóc gaire primmirat pel que fa a la integritat artística. Si em paguen, tocaré en tots els anuncis de xiclets. Però aquesta proposta entrava en un terreny diferent, i encara em quedava una mica d’orgull. En Bradley tenia raó en una cosa: tinc el doble de talent que la majoria de músics d’aquesta ciutat. Però sembla que això no compta gaire. Tot depèn de la imatge, del màrqueting, de l’espai que ocupes a les revistes i als programes de televisió, de les festes a les quals assisteixes i dels àpats que comparteixes amb les persones adequades. Tot plegat em feia fàstic. Jo era músic. Per què havia de participar en aquest joc? Per què no em podia limitar a tocar la meva música tan bé com sabés i a continuar millorant, encara que fos al meu cubicle, i potser un dia, només potser, els veritables amants de la música m’escoltarien i sabrien valorar la meva feina. Què se m’hi havia perdut, a mi, a la consulta d’un cirurgià plàstic?

Al començament va semblar que la Helen i jo opinàvem el mateix, i la qüestió va quedar aparcada durant un temps. De fet, fins que em va trucar des de Seattle per dir-me que em deixava i que se n’anava a viure amb en Chris Prendergast, un paio que va conèixer a l’institut i que ara era l’amo d’una famosa cadena de restaurants a l’estat de Washington. Aquest Prendergast i jo havíem coincidit unes quantes vegades en el decurs dels anys. Fins i tot havia vingut a sopar un cop a casa, però jo no havia sospitat mai res. «La insonorització del teu armari deu funcionar en els dos sentits», em va dir en Bradley quan va passar. Suposo que no anava gaire desencaminat.

Però la meva intenció no és esplaiar-me en la Helen i en Prendergast, sinó limitar-me a exposar el paper que han interpretat perquè jo hagi arribat on sóc ara. Potser heu pensat que vaig agafar el cotxe, vaig enfilar per la costa i em vaig plantar davant la parella feliç, i que la cirurgia plàstica va ser una necessitat imperiosa fruit d’una batussa de mascles entre el meu rival i jo. Molt romàntic, però no, no va anar així.

El que va passar és que, unes quantes setmanes després de la seva trucada, la Helen va tornar al pis per organitzar el trasllat dels seus efectes personals. Semblava trista mentre voltava pel pis, on, al capdavall, havíem passat moments feliços. De tant en tant, vaig tenir la impressió que estava a punt de plorar, però no va vessar cap llàgrima i es va limitar a ordenar les seves coses en diverses piles. Les passarien a buscar l’endemà o l’altre, em va dir. Poc després, em vaig dirigir al meu quartet amb el saxo a la mà, i ella va alçar la vista i em va dir en veu baixa:

–Steve, sisplau. No tornis a entrar allà dintre. Hem de parlar.

–Parlar de què?

–Steve, per l’amor de Déu.

Vaig guardar el saxo a l’estoig, vam anar cap a la cuina i ens vam asseure, l’un davant de l’altre, a la taula de la cuina. I llavors m’ho va deixar anar.

La seva decisió era ferma: no hi havia marxa enrere. Era feliç amb en Prendergast, de qui havia estat enamoriscada des de l’institut. Però li sabia molt de greu deixar-me, sobretot en un moment en què la meva carrera s’havia encallat. Hi havia estat rumiant i n’havia parlat amb la seva nova parella, i a ell també li havia sabut greu. Segons ella, en Prendergast havia dit: «No és just que l’Steve hagi de pagar el preu de la nostra felicitat.» D’aquí la proposta. En Prendergast estava disposat a pagar-me el millor cirurgià de la ciutat perquè m’operés la cara.

–No és broma –em va dir la Helen en veure la meva mirada inexpressiva–. Ho diu de debò. Es farà càrrec de totes les despeses: les factures de l’hospital, la convalescència, tot. I et pagarà el millor cirurgià de la ciutat. –Un cop tingués la cara arreglada, va afegir, no m’aturaria res. Aniria directament a dalt de tot i, amb el talent que tenia, seria infal·lible–. Steve, per què em mires d’aquesta manera? És una gran oferta. I ningú et pot garantir que d’aquí a sis mesos encara la mantindrà. Accepta-la i fes-te un gran favor. Només seran unes quantes setmanes d’incomoditat, i després, fiu! Cap a l’infinit i més enllà!

Quinze minuts més tard, quan ja se n’anava, em va dir en un to molt més seriós:

–Què m’estàs dient, doncs? Que et conformes tocant en aquest quarto durant la resta de la teva vida? Que t’agrada ser un perdedor? –I dit això, se’n va anar.

L’endemà vaig anar al despatx d’en Bradley per veure si m’havia trobat alguna feina i li vaig esmentar el que m’havia passat. Em pensava que ens en riuríem una estona, però ell no va riure gens.

–I dius que és ric, aquest paio? I que està disposat a pagar-te el millor cirurgià? Potser t’aconseguiria en Crespo. O en Boris, fins i tot.

En Bradley també ho tenia clar: no podia desap...

Table of contents

• Coberta
• Crooner
• Come Rain or Come Shine
• Malvern Hills
• Nocturn
• Violoncel·listes
• Crédits