Compte i raó

La hisenda municipal de la ciutat de València en el segle XVIII

Vicent Giménez Chornet

• Publisher: Publicacions de la Universitat de València
• Year: 2022
• eBook ISBN: 9788437094731
• Edition: 1
• Topic: Historia
• Subtopic: Historia europea

La prosperitat de la ciutat de València al segle XVIII contrasta paradoxalment amb un Ajuntament immergit en un deute municipal que arrossega des d'època foral. L'interès d'aquest treball rau precisament en l'anàlisi detallada dels motius d'aquesta crisi que anquilosa l'activitat econòmica municipal, i en el rigor de les dades, tant dels ingressos municipals com de la destinació de les despeses (la mateixa administració, festes, beneficència, obres públiques, sanitat, educació, etc.). Tot això, en el marc d'una monarquia absoluta que no permet a l'Ajuntament disposar d'autonomia en les seues decisions econòmiques.

III. LA HISENDA DE LA CIUTAT EN SEGLE XVIII

Ja hem assenyalat que en el seu origen el patrimoni de la ciutat estava configurat per rendes fiscals, rendes derivades de les multes, els ingressos per crédits i les propietats rústiques i urbanes. El més difícil, per a qualsevol època, és disposar d’una relació completa del patrimoni de l’Ajuntament de València. La tasca és complexa perquè la mateixa administració de la ciutat no permet saber de manera ràpida quin és el total del seu patrimoni. Però hem tingut sort, la recerca arrivística ens ha portat a trobar un valuós document: la relació de totes les rendes, impostos, drets i patrimoni immoble de la ciutat per al 1768.¹ Si l’Ajuntament ha preparat aquesta recerca de les seues propietats ha estat a conseqüència d’una demanda del govern central de la monarquia i, precisament, ha fet una detallada tasca per a recopilar en una espècie d’inventari tots els seus béns, perquè no en tenia i era complicai saber, en poc de temps, quin era el seu patrimoni.

Hom ha assenyalat que la ciutat de València no disposava gairebé de propis, tot basant-se en el fet que els ingressos de la ciutat derivaven bàsicament de càrregues fiscals. Aquesta deducció és prou lògica, però no ha tingut en compte que la ciutat pot tenir propietats immobles de les quals no trau cap rendiment econòmie, però que en canvi són necessàries per a l’activitat econòmica que desenvolupa F Ajuntament. Aqüestes propietats immobles (propis) han costat molts diners a la ciutat i no poden ser ignorades, malgrat que no produesquen cap rendiment econòmie directe. Una altra questió són les propietats que li produeixen rendes i els impostos que posseeix amb facultat reial (els arbitris), que sí que produeixen beneficis econòmies. Els veurem en la seua totalitat.

1. PATRIMONI IMMOBLE

El patrimoni immoble estava format fonamentalment per edificis públics dintre de la ciutat, però també hem de destacar que la ciutat actuava com a senyora feudal sobre unes quantes poblacions, per la qual cosa les consideren! propietat immoble.

– Les propietats més évidents són les cases capitulars situades a la plaça de la Seu: les sales capitulars, l’arxiu de la ciutat, una capella, la secretaria, les oficines de l’extingit racional, l’arxiu de la Cort Civil amb una habitació per al seu escrivà i l’alcaid d’ aquestes cases. Per a disposar de l’edifici, la ciutat va comprar al rei Pere IV el palau de Vidaure i unes cases adjacents,² de forma que, després de fer unes despeses econòmiques en el seu condicionament arquitectònic, la ciutat disposava, des del segle XIV, d’edificis propis.

– La CasaVestuari, comprada perl l’Ajuntament el 1703.³ Allí viviael porter de les cases capitulars. Estava situada davant de l’església major servia perquè els jurats o els oficials del govern municipal del segle XVIII s’hi reuniren abans d’assistir a les funcions eclesiàstiques.

– Les presons de Sant Narcís, presons ordinàries. L’any 1592 la ciutat compra a la Confraria de Sant Narcís una casa, on edifica la presó que porta el mateix nom. Posteriorment, s’hi fan reformes, s’hi afegeix una casa per a l’alcaid i, al darrere, una altra casa per a l’executor de sentències. Després, el 1728, la ciutat compra unes altres cases, per manament de l’intendent Francisco Salvador de Pineda, a fi de derruir-Ies i fer una placeta davant les presons. Malgrat que les despeses sempre han estat pagades per la ciutat, F Ajuntament no disposa de drets o rendes sobre l’alcaidia o sobre el dret anomenat de la cadena, drets que rep na Maria de Valdenebro i Benavent, religiosa del Convent de Sant Cristòfol, que els va obtenir dels seus antecessors i pels quals nomena l’alcaid. A canvi aquest li contribueix amb els drets esmentats en concepte d’arrendament.

– La presó de Serrans, presó de la Cort. Està situada a les torres de la Porta de Serrans. És la presó de la Cort de la Reial Audiència, concretament, de la Sala Criminal. Tot i que la fabricació va estar realitzada per la ciutat, la Reial Audiència li exigeix una contribució en les despeses del seu manteniment. Però l’Ajuntament, com que no és de la seua utilitat, ni tampoc no hi nomena alcaids, ni posseeix drets de cadena, refusa a fer despeses, per la qual cosa té pendent un plet al Consell.

– La presó de la Galera. És la presó de les dones i està situada a les torres de la Porta de Quart. Encara que la ciutat no té clar si li corresponen les despeses pel seu manteniment, fa desemborsaments per a les seues reparacions i custodia.

– L’ Almodí de blat. Des de la Conquesta existeix ja l’ Almodí de blat, però sembla que les primeres reformes documentades per la ciutat daten de 1379, quan Pere IV faculta la ciutat perquè compre les cases adjacents a l’edifici, de les quals encara està pagani en el segle XVII censos i quindecennis, i l’amplie. Per diferents privilegis la ciutat nomena els seus empleats i de fet, en el segle XVIII, hi ha uns regidors comissaris encarregats del seu govern: un fidel de llibres –on consten els moviments del blat i els seus preus-; un algutzir, encarregat del compliment de les ordinacions i, fins 1739 quan la monarquía es fa càrrec d’altres empleats -un guardià, 8 venedors de blat, 20 places de mesuradors, 14 gavelladors, 8 tirasacs, palers i escombraires-, la ciutat el nomena i té les ordenances per les quals es regeixen.

– El Pes de la Farina. Està situat enfront de l’almodí. Va ser establert el 1548, encara que el seu lloc d’emplaçament no va ser adquirit fins el 1594. El seu ús va restar suspés el 1707, però l’intendent Francisco Salvador de Pineda el va restablir el 1728 a fi d’evitar fraus per compte dels moliners. Allí treballen dos oficials dels llibres, un fidel d’albarans, i dos pesadors, tots cinc a càrrec de la ciutat. Per a fer front a les despeses, l’intendent va restablir l’impost sobre les coques d’oli i sucre, que va ser arrendat per uns quants anys, però posteriorment, per denùncia d’un fomer, va quedar suspés.

– L’escorxador de moltons. D’aquest edifici antic sabem que el 1525 se li van realitzar diferents obres i, de Havors ençà, s’han fet despeses per al seu manteniment. Consta d’un corral escorxador, una oficina on acudeixen els regidors comissaris de cams amb els credencers, els romaners i el majoral del ramat, a més hi ha una altra dependència on es pesen les carns i un habitatge per a l’alcaid. A causa de les condicions deficients de l’edifici, la ciutat posseeix una providèneia des de 1753 per a canviar de lloc, però encara no ho ha fet.

– La Casa del Triador dels ramats. És una casa situada al costal de la muralla, a la Porta de Quart -per on entren les cams-, construïda el 1584, en la qual tenen habitació el majoral del ramat i els quatre pastors. Allí els abastadors porten al majoral els moltons i els matxos per a les matances diàries, i els pastors els distribueixen per les carnisseries majors foranes i de la contribució particular.

– La Casa de la Pescateria. Es troba situada al costal de l’escorxador. Aquesta casa va començar a construir-se el 1608, posteriorment es van comprar altres cases per a fer l’edifici recent i, el 1728, l’intendent Pineda en una de les navades va col·locar una taula de venda de matxo; les altres servien per a la venda de peix frese de la mar i de l’Albufera.

– El Jutjat del Repés. Són les cases situades davant de les carnisseries, prop de la plaça Major, comprades el 1372. Allí està el jutjat que durant l’època foral portava el mostassaf.

– La Llotja de Vitualles. També coneguda com la Llotja del Clot, on es fa comerç de vitualles, de mei i d’oli. L’edifici es va construir el 1339, i es troba situat junt a la plaça del Mercat. L’intendent Pineda, el 1734, va ordenar el tancament, per la qual cosa el govern d’aquests abastaments passa a dépendre de l’ofícina del repés, assistida per tres corredors -un per a la mei, un altre per a l’oli i un tercer per a les vitualles. Però des de l’alienació dels oficis feta per la monarquía el 1739, la ciutat no té res a veure amb aquesta tasca. Per altra banda, a aquesta llotja acudeixen 12 pesadors del pes reial que nomena el seu arrendador, sis mesuradors i 6 traginers d’oli, 20 arrobadors d’oli, etc., càrrecs que no són proveïts per la ciutat, encara que l’edifici és de la seua propietat.

– La Llotja de Mercaders. Situada a la plaça Major, és un edifici construït amb despeses de la ciutat. El seu inici és de 1346, per la qual cosa es van comprar diverses cases.⁴ Servia per a la contractació dels mercaders i la contra...

Table of contents

• Cubierta
• Portadilla
• Título
• Créditos
• Índice
• Introducció
• I. L’HERÈNCIA DEL MUNICIPI FORAL
• II L‘ADMINISTRACIÓ MUNICIPAL EN EL SEGLE XVIII: ENTRE LA DEPENDÈNCIA I EL FEUDALISME
• III. LA HISENDA DE LA CIUTAT EN EL SEGLE XVIII
• IV. PROBLEMES ECONÒMICS I POLÍTICA MUNICIPAL
• CONCLUSIÓ
• FONTS I BIBLIOGRAFIA