Xavier Folch, editor i polític

Materials per a una biografia

Jordi Amat, Josep M. Fonalleras, Jaume Subirana

• Publisher: Editorial Anagrama
• Year: 2022
• Print ISBN:
  9788433918031
• eBook ISBN:
  9788433944177
• Topic: History
• Subtopic: Historical Biographies
• Index: History

Xavier Folch (1938-2021) ha estat un dels grans editors de la Catalunya democràtica. Figura clau del sistema literari i del catalanisme d'esquerres durant més de mig segle, els seus silencis contrapuntejaven una llarga trajectòria d'antifranquisme compromès, i el seu afany de connectar idees, llibres i persones va ajudar a construir una de les xarxes d'intel·lectuals i polítics més sòlides i brillants del país.

Aquest volum és fruit de llargues converses que els escriptors Jordi Amat, Josep M. Fonalleras i Jaume Subirana van mantenir amb Folch, i descobreix els eixos i les fidelitats de la seva biografia. El llibre es complementa, a manera d'homenatge fragmentari al mestre, el mentor i l'amic, amb un àlbum fotogràfic comentat i una breu antologia de textos escrits pel mateix Folch o que en recullen les paraules i que il·lustren molt bé les seves dues grans passions: la literatura i la política.

I. Converses amb Xavier Folch

Una llarga sobretaula

Una nit d’estiu de l’any 2013, uns quants amics vam retre un homenatge, molt íntim i familiar, a Xavier Folch. Un dels autors d’aquest llibre en parlava així: «L’art de fer bons llibres que ell domina sí que costa; però, com el de donar les gràcies, satisfà. Set lletres i ja està.» Donar les gràcies: per això ens vam confabular. En Xavier es jubilava, si és que podem dir que es va jubilar mai de la feina, que seria com dir que renunciava a allò que el feia viure. I confabular-se potser també és excessiu. Ens vam posar d’acord, vam quedar per sopar al Motel. I punt. De fet, potser sense voler, es tractava en fi d’un homenatge al mateix tarannà del protagonista: discret i elegant. Folch deixava la direcció d’Editorial Empúries i les responsabilitats al Grup 62 i se n’anava a casa a llegir i a seguir mirant la vida i tractant els amics. Tractar els amics, escoltar-los, intervenir amb silencis i amb comentaris justos i precisos. Això és el que va ocórrer aquella nit d’estiu. Al final de l’àpat, cada un dels presents va fer un breu parlament. El més emotiu va ser el de Pep Nadal, que havia trenat amb en Xavier una amistat fonamentada sobretot en un referent comú, Modest Prats. Nadal es va emocionar i va dir que l’estimava, que estimava en Xavier. És molt probable que mai ningú –si exceptuem la família– no hagués dit això amb tanta contundència, tan explícitament. I de fet, era el que pensàvem tots els que hi érem, inclosos els tres autors d’aquest llibre. Perquè Xavier Folch, tal com es veu al llarg dels textos congriats per dibuixar aquest retrat, era una persona a qui estimaves. Cadascú en funció de la seva biografia, i cadascú amb una confessió personal més o menys amagada.

Potser el resum més ajustat del que va significar Xavier Folch és dir que hi era. Dit així, pot semblar un elogi més aviat escàs o gasiu. Però és el més compartit i, molt probablement, el més just, el que defineix millor la seva manera de ser i d’actuar. Folch va estar present, a primera fila, en les lluites antifranquistes i en la recuperació de la democràcia. Va fer que la seva militància d’esquerres, comunista, fos també una reivindicació del catalanisme que es vol integrador i progressista. Va ajuntar política i cultura i va creure que tots dos conceptes formaven part d’una mateixa idea de reconstrucció del país. I va excel·lir, com a editor, en dos aspectes fonamentals, tots dos lligats a la llengua: la devoció extrema per la poesia i l’aprofundiment en els estudis lingüístics.

En aquest sopar que dèiem també hi va parlar Narcís Comadira, que va citar Gabriel Ferrater quan Ferrater sostenia que Carner «ens ha fet a tots nosaltres». I ho va dir per afirmar que també Xavier Folch ens havia «fet». És a dir, que havia sabut crear el microclima adequat per a diverses generacions, amb confiança, fent d’esperó, conscient del que defensava, «disposat a participar en totes les aventures del moment», com va escriure Josep M. Castellet, amb la idea d’una «utopia raonable i racional» i sempre amb una «incansable i generosa dedicació a la fidelitat amical».

Aquest llibre parla de Xavier Folch i també de com ell «es va fer». De quins són els mecanismes que van crear el Folch que hem conegut. Des de l’origen familiar fins al seu pas pel Liceu Francès i les primeres influències intel·lectuals. Des de la primitiva militància universitària fins a l’engrescament polític radical. Des dels escriptors que va tractar amb reverència fins als que va acollir amb devoció. Des de les carreres literàries que va ajudar a consolidar fins a les que va fer néixer del no-res. Tots aquests lligams, tots aquests fils que es trenen, acaben prenent sentit en el si d’aquest volum que vol ser un recorregut vital i que és un homenatge sincer, íntim, que no haurà pogut anar més enllà perquè la mort va truncar l’expectativa que teníem de poder acabar de parlar amb ell i confegir, plegats, un simulacre de memòria.

Els lligams, els fils (els de les persones que ell va conèixer i que no es van conèixer entre elles), tenen sentit si algú es dedica a convertir-los en un tot unitari, en un espai de diàleg on es barregen la tradició i la modernitat. En Xavier va ser aquesta baula que esdevé cadena, és a dir, cultura. Cultura en un sentit ampli, que abraça la creativitat i l’acció política i social, que pensa en la llengua, però també en la història del país que la conté i que és explicat (i viscut) en aquesta llengua. Si Xavier Folch no hagués participat en la Caputxinada, com un dels protagonistes decisius d’aquella reivindicació, si no hagués dedicat bona part de la seva militància a aglevar, en la nit dura (ho deia Foix), els anhels progressistes, antifranquistes, catalanistes, en una sola lluita, si no hagués recuperat, descobert, enlairat més d’una generació (i més de dues!) de poetes, narradors i assagistes, res no hauria estat el mateix. Cultura com a reflexió i cultura com a eina de transformació. Si el 1983 no hagués fundat Empúries amb Miquel Horta, Enric Folch i Pere Portabella, el panorama de l’edició i de la cultura catalana se n’hauria ressentit, molt especialment pel que fa a l’assaig, la narrativa traduïda (durant una quinzena d’anys, en coedició amb Anagrama) i la poesia. La seva visió estratègica ens va fer guanyar, com a país, més d’una batalla. Però el mateix podríem dir d’Ariel, de Crítica, de la comissió de Cultura al Parlament, de l’Institut Ramon Llull en els anys en què es cuinava l’aventura catalana a Frankfurt.

Folch ha estat un magnífic exemple d’editor lector: algú que trasllada el seu interès i la seva curiositat per aquest element tan ínfim i evanescent que anomenem paraules a l’art de fer llibres. Parlar de Folch, pacient i generós amb aquells pels quals apostava (sovint sense tenir en compte l’interès o el balanç de l’editorial mateixa), educat i afectuós, amb una timidesa ferma no gens invasiva, parlar d’ell com a editor i dins del món de la cultura és parlar d’algú que no ha parat de donar joc i de creure, per compromís o confiança (o per totes dues coses alhora), que sumar cultura i bellesa a través de les paraules era (i és) una bona manera d’intentar fer del món un espai més habitable. I Folch ha estat, per descomptat, un actor significatiu en la política catalana del darrer franquisme i de la Transició, en la mateixa tessitura de «l’espai habitable», és a dir, civilitzat i civilitzador. Algú que ha exercit d’argamassa, de morter imprescindible per relligar sensibilitats diverses amb la idea de construir un edifici de civilitat.

A les seves «Notes per a una història d’Editorial Empúries», escrites amb motiu dels vint anys del segell (i aplegades en aquest volum), Folch ja va deixar escrit que els fundadors havien volgut «contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a la normalització de la llengua i, en definitiva, del país. I sabíem que fundar una editorial en llengua catalana representava –representa– un acte de confiança en el futur del país i en la seva gent». Contribuir i confiar: dos bons verbs del tot significatius pel que fa al nostre personatge. I dues accions que no passen de moda.

Hem esmerçat tota la voluntat per descriure la discreció d’una ombra fructífera, sàvia, pausada i tenaç, i ho hem fet amb el seu ajut i la il·lusió que ell mateix hi va abocar. Amb fragments de converses en què l’aposta i el compromís es van trenant i es revelen clarament. I amb l’ajut de la seva família, especialment de la Dolors i l’Ernest, que ens van acollir i que han contribuït a la redacció d’aquest llibre. Un llibre que no és una biografia ni tampoc un retrat panegíric o un estudi exhaustiu de la personalitat d’en Xavier. Ell, que tenia una memòria boníssima, era conscient que no escriuria unes memòries que potser haurien tingut com a fil roig l’entroncament amb l’exili interior, o que potser s’haurien fonamentat en la coneixença de noms preclars de la literatura catalana i dels valors emergents que ell va fer que suressin. És veritat que havia esbossat algun índex i que ens el va arribar a ensenyar, però ell sabia millor que ningú que li agradava molt més llegir que escriure. I tot i que també li agradava molt més escoltar que no pas parlar, vam convenir que podria anar-nos explicant la seva vida al llarg d’unes entrevistes que, a la pràctica, no hauran estat altra cosa que la continuïtat d’una conversa que venia de lluny i que pensàvem i hauríem volgut infinita. El que ve a continuació són fragments de diverses llargues sobretaules amb Xavier Folch sobre la seva trajectòria fetes entre el 2019 i el 2020, i altres de més antigues amb el seu fill Ernest que hem editat. Allà on hem pensat que calia, els editors hi hem afegit algun apunt o ampliació, maquetats –com aquesta introducció– amb un tipus de lletra diferent. També hi ressonen paraules de gent que l’ha acompanyat.

El llibre és, doncs, un sumatori. En podríem dir així. Un aplec de materials que inclou aquestes converses, que vam tenir amb la idea de fer-les servir com a columna vertebral del seu perfil intel·lectual i vital (malauradament massa esparses; per desgràcia, estroncades de sobte), una aproximació a aspectes fonamentals de la seva trajectòria, un conjunt de fotos que conformen un breu «Àlbum Folch» concentrat i resumit, i també, i no pas en un ordre decreixent o menys important, textos (articles, pròlegs i entrevistes) de Xavier Folch que hem triat i que ens mostren l’escriptura –seriosa i sentida, emotiva o anecdòtica, sòlida i estructurada– d’un home que va escriure poc, però que va escriure (i parlar) sobre tot allò que per a ell era just i necessari. El seu llegat («una certa política i alguns llibres») no es redueix (i ja seria molt!) a la implicació social o l’extens, dens, variat catàleg que va anar confegint al llarg de la seva vida d’editor. El llegat d’un editor és el nou llibre que pren forma a partir de tots els llibres publicats, estimats, esperonats per ell. Però en Xavier també va escriure, i per això recuperem alguns dels seus textos més significatius i difícils de trobar. Perquè en quedi constància.

Volem agrair la col·laboració de la família Folch i Folch, la confiança que sempre ens han fet; l’estímul de Jordi Herralde perquè enllestíssim aquest llibre, que volia publicar (també com a tribut a la figura del seu amic); la tasca editorial pacient, eficaç i precisa d’Isabel Obiols; l’ajut de les persones que han transcrit les converses, els records de Carles Torner i l’amabilitat de Montserrat Serra, Salvador López Arnal i Antoni Batista per haver-nos permès reproduir les entrevistes que van fer al protagonista. Potser al capdavall el que millor reflecteix el sentiment que tenim són els versos finals d’«El silenci dels morts» de Joan Vinyoli, tan estimat per en Xavier:

Què sabem de cert

de llur manera d’ésser? Preservem les coses

que van tocar, deixem-les allà on eren,

quietament. I potser un dia

se’t manifestaran.

I si no ho fan, espera

pacientment, contemplativament,

tota la vida. Viu la teva vida

mesclada amb ells.

Hem volgut preservar les coses que ell va tocar, les coneixences, els llibres, les converses, les confessions, conscients com som que, un dia o altre, se’ns manifestaran, com de fet ja ho fan des del 24 de juny de 2021. I hem viscut i vivim la nostra vida d’escriptors mesclada amb la seva vida d’editor. D’amic. Sobretot d’amic.

Família

Arran de la fil·loxera els meus avis paterns van marxar de Montbrió del Camp. El poble es va arruïnar i molta gent va venir a viure aquí a Barcelona. L’avi va treballar al port. Vaig conèixer tots els seus sis fills. Unes germanes aviat van dur una porteria al carrer València. El meu pare, Hilarió Folch Matas, que era el germà petit, va començar a treballar als tretze o catorze anys. Era dependent d’una casa del tèxtil, a tocar de la plaça Urquinaona. Es va fer del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria –el CADCI–, que era el sindicat dels empleats. També es va subscriure a la col·lecció de clàssics Bernat Metge. A Barcelona va conèixer Paquita Recasens Mercader. Ella també era la filla petita d’una família nombrosa que s’havia instal·lat a la capital. Eren originaris de Reus. De petits, els germans Recasens es van quedar sense pares i un germà gran, l’Eduard, va afillar la meva mare. Els oncles Josep i Eduard Recasens van ser unes personalitats considerables. Van ser fundadors del Banc de Catalunya i estaven a l’òrbita de la Lliga. Els meus pares es van casar durant la dictadura de Primo de Rivera. L’Eduard, el meu germà, va néixer el mes de setembre de 1929.

Guerra i naixement

Durant les primeres setmanes de la Guerra Civil, quan la repressió a la rereguarda es va desbordar, els pares van marxar a Marsella. Van fer com tantes famílies burgeses. Els podrien haver detingut i després podrien haver estat víctimes dels bombardeigs. Van marxar perquè tenien por. Passen a França, entren a Espanya per Sant Sebastià i van cap a Burgos. Allà van llogar una casa, carrer Casillas número 10. A través de l’oncle Eduard, el meu pare, que ja treballava al Banc Exterior d’Espanya, va ser destinat a Guinea Equatorial. A fer feina en una delegació.

La meva mare, que en aquestes qüestions era molt púdica, un dia em va deixar entendre que m’havien engendrat a Sevilla. Hi va anar per trobar-se amb el pare i passar uns dies de vacances. Vaig néixer a Burgos, el 6 de febrer de 1938. Els pares van enviar de seguida un telegrama a l’oncle Eduard: «Nacido varón. Madre e hijo bien.» A principis de febrer de 1939 vam tornar a Barcelona.

Episodis de postguerra

L’oncle Eduard Recasens va morir a Reus poc després d’acabar la guerra. La seva dona, la Padrineta, va venir a viure amb nosaltres, amb els meus pares, el meu germà i jo. A Josep Recasens, que vivia a Reus i tenia idees...

Table of contents

• Coberta
• I. Converses amb Xavier Folch
• II. Àlbum comentat
• III. Textos
• Notes
• Crèdits