Helgoland

Carlo Rovelli, Francesc Massana

• Publisher: Editorial Anagrama
• Year: 2022
• Print ISBN: 9788433918048
• eBook ISBN: 9788433944542
• Topic: Physical Sciences
• Subtopic: Quantum Theory

Els orígens, el desenvolupament i les claus per entendre la teoria quàntica. Un llibre fascinant que posa la ciència a l'abast de tothom.

El juny de 1925, Werner Heisenberg, de vint-i-tres anys, es retira a Helgoland –una petita illa del mar del Nord fuetejada pel vent– per descansar i tractar-se una al·lèrgia. Insomne, Heisenberg fa llargs passejos nocturns i una matinada té una idea que transformarà la ciència i la nostra concepció del món. És la primera pedra de la teoria quàntica.

Carlo Rovelli, físic eminent i gran narrador, ens exposa els orígens, el desenvolupament i les claus d'una teoria que ho canvia tot, que serveix per explicar l'univers i les galàxies, que fa possible la invenció dels ordinadors i altres enginys, i que encara avui és font de desconcert.

En aquestes pàgines veiem desfilar Erwin Schrödinger i el seu famós gat, les reaccions de Niels Bohr i Einstein a la proposta de Heisenberg, el visionari Aleksandr Bogdànov, la relació de la teoria quàntica amb el cubisme, la filosofia i el pensament oriental...

Helgoland és un llibre enlluernador i assequible que ens acosta a un dels avenços més transcendents de la física contemporània. 

Tercera part

V. «LA DESCRIPCIÓ NO AMBIGUA

D’UN FENOMEN INCLOU ELS OBJECTES

ALS QUALS ES MANIFESTA EL FENOMEN»

En què ens preguntem què implica tot això per a les nostres idees sobre la realitat, i trobem que la novetat de la teoria dels quàntums no és tan nova.

ALEKSANDR BOGDÀNOV I VLADÍMIR LENIN

El 1909, quatre anys després de la fracassada Revolució del 1905 i vuit anys abans de la victoriosa Revolució d’Octubre, Lenin, firmant amb el pseudònim de «V. Il’in», publica Materialisme i empiriocriticisme. Notes crítiques sobre una filosofia reaccionària, el seu text més filosòfic.⁷⁹ L’objectiu polític implícit contra el qual anava adreçat el text era Aleksandr Bogdànov, fins aleshores amic i aliat seu i amb ell fundador i cap pensant principal del bolxevisme.

Els anys anteriors a la Revolució, Aleksandr Bogdànov havia publicat una obra en tres volums⁸⁰ per oferir una base teòrica general al moviment revolucionari. Hi feia referència a una escola filosòfica anomenada empiriocriticisme. En aquell moment, però, Lenin començava a veure Bogdànov com un rival i temia la seva influència ideològica. I en el seu llibre, fa una crítica ferotge de l’empiriocriticisme –«filosofia reaccionària», l’anomena– i defensa el que anomena materialisme.

Empiriocriticisme és el nom amb què Ernst Mach designava algunes de les seves idees. Ernst Mach, us en recordeu? La font d’inspiració filosòfica d’Einstein i Heisenberg.

Mach no és un filòsof sistemàtic i, de vegades, no és gaire clar, però ha tingut una influència en la cultura contemporània que crec que s’ha subestimat.⁸¹ Va inspirar l’inici de les dues grans revolucions de la física del segle XX, relativitat i quàntums, i va tenir un paper directe en l’aparició d’estudis científics sobre les percepcions. Va ser al centre del debat politicofilosòfic que va conduir a la Revolució Russa. Va tenir una influència decisiva en els fundadors del Cercle de Viena (que tenia com a nom públic «Verein Ernst Mach», ‘Associació Ernst Mach’), el substrat filosòfic d’on va brotar l’empirisme lògic, a la base de la filosofia de la ciència contemporània, que hereta de Mach la retòrica antimetafísica. La seva influència arriba al pragmatisme americà, també a la base de la filosofia analítica actual.

La seva ombra s’estén fins a la literatura: Robert Musil, un dels més grans novel·listes del segle XX, va fer la seva tesi doctoral sobre Ernst Mach. Les intenses discussions del protagonista de la seva primera novel·la, Les tribulacions del jove Törless, ressegueixen els temes de la tesi sobre el significat de la lectura científica del món. Les mateixes qüestions van traçant una filigrana en la seva gran obra, L’home sense qualitats, des de la primera pàgina, que s’enceta amb una sorneguera doble descripció, científica i quotidiana, d’un dia assolellat.⁸²

La influència de Mach en les revolucions de la física va ser gairebé personal. Mach era el padrí de Wolfgang Pauli, a més de ser un vell amic del seu pare; també era l’amic amb qui Heisenberg parlava de filòsofs. Mach era el filòsof preferit de Schrödinger, que, de jovenet, havia llegit pràcticament tots els seus textos. Einstein va tenir com a amic i company d’estudis a Zuric Friedrich Adler, fill del cofundador del partit socialdemòcrata austríac, promotor d’una convergència d’idees entre Mach i Marx. Adler es va acabar convertint en líder del partit socialdemòcrata obrer i, per protestar contra la participació d’Àustria a la Gran Guerra, va assassinar el primer ministre austríac Karl von Stürgkh; a la presó va escriure un llibre sobre... Mach.⁸³

En resum, Ernst Mach es troba en una cruïlla extraordinària entre ciència, política, filosofia i literatura. I pensar que avui veiem les ciències naturals, les ciències humanes i la literatura com a dominis impermeables entre ells...

Un objectiu polèmic de Mach va ser el mecanicisme del segle XVIII: la idea que tots els fenòmens són produïts per partícules de matèria que es mouen en l’espai. Segons Mach, els avenços en la ciència indicaven que aquesta idea de matèria és un pressupòsit metafísic injustificat: un model útil durant un temps, però del qual hem d’aprendre a sortir perquè no es converteixi en un prejudici metafísic. Mach insisteix que la ciència s’ha d’alliberar de tot pressupòsit metafísic. Basar el coneixement només en allò que és observable. Us sona? És exactament la idea inicial de l’obra màgica de Heisenberg concebuda a l’illa de Helgoland. L’obra que va obrir el camí a la teoria dels quàntums i obre també el relat d’aquest llibre que llegiu. Així comença l’article de Heisenberg: «L’objectiu d’aquest treball és establir els fonaments per a una teoria de la mecànica quàntica basada exclusivament en relacions entre magnituds que, en principi, siguin observables», gairebé una citació de Mach.

La idea que el coneixement es fonamenta en l’experiència i les observacions, però, no té res d’original: és la tradició de l’empirisme clàssic que es remunta a Locke i Hume, per no dir a Aristòtil. Centrar-se en la relació entre subjecte i objecte del coneixement i dubtar sobre la possibilitat de conèixer el món tal com és realment havia portat, en el gran idealisme clàssic alemany, a la centralitat filosòfica del subjecte que coneix. Mach, un científic, torna a traslladar l’atenció des del subjecte a l’experiència, que ell anomena sensacions. Estudia la forma concreta en què el coneixement científic creix a partir de l’experiència. La seva obra més coneguda⁸⁴ examina l’evolució històrica de la mecànica. La interpreta com un esforç per resumir de la manera més econòmica possible els fets coneguts sobre el moviment revelats per les sensacions.

Per tant, Mach no veu el coneixement com un procés de deduir o endevinar una realitat hipotètica més enllà de les sensacions, sinó com a cerca d’una organització eficient de la nostra manera d’estructurar aquestes sensacions. El món que ens interessa, per a Mach, està constituït a partir de sensacions. Qualsevol pressupòsit sobre què s’amaga darrere de les sensacions és sospitós de metafísica.

Ara bé, el concepte de sensació de Mach és ambigu. És el seu punt feble, però també la seva força: Mach pren aquest concepte de la fisiologia de les sensacions físiques i el converteix en una idea universal independent de l’àmbit psíquic. Utilitza el terme element (en un sentit similar al dhamma del pensament budista). Els elements no són només les sensacions que experimenta un ésser humà o un animal, són qualsevol fenomen de l’univers que es manifesti. Els elements no són independents: estan lligats per relacions, que Mach anomena funcions, que són les que estudia la ciència. Per tant, tot i ser imprecisa, Mach presenta una autèntica filosofia natural que substitueix el mecanicisme de la matèria que es mou en l’espai per un conjunt general d’elements i funcions.⁸⁵

L’interès d’aquesta posició filosòfica és que elimina qualsevol hipòtesi sobre una realitat darrere de les aparences, així com qualsevol hipòtesi sobre la realitat del subjecte que té experiència. Per a Mach no hi ha distinció entre el món físic i el món mental: la sensació és tant física com mental. És real. Així és com descriu Bertrand Russell la mateixa idea: «El material amb què està fet el món no és de dos tipus, matèria i ment; només es disposa en estructures diferents de les seves interrelacions: algunes estructures les anomenem mentals, altres físiques.»⁸⁶ Desapareix la hipòtesi d’una realitat material darrere dels fenòmens, desapareix la hipòtesi d’un esperit que coneix. Qui té coneixement, per a Mach, no és el subjecte de l’idealisme: és l’activitat humana concreta, en el curs concret de la història, qui aprèn a organitzar, cada vegada millor, els fets del món amb els quals interactua.

Aquesta perspectiva històrica i concreta estableix fàcilment un tornaveu amb les idees de Marx i Engels, per a qui el coneixement també està ancorat en la història de la humanitat. El coneixement es despulla de qualsevol caràcter ahistòric, de qualsevol ambició d’absolut o de pretensió de certesa, i es redueix al procés concret de l’evolució biològica, històrica i cultural de l’home al nostre planeta. S’interpreta en termes biològics i econòmics, com una eina per simplificar la interacció amb el món. No és una adquisició definitiva, sinó un procés obert. Per a Mach, el coneixement és la ciència de la natura, però el seu punt de vista no és lluny de l’historicisme del materialisme dialèctic. La consonància entre les idees de Mach i les d’Engels i Marx va ser desenvolupada per Bogdànov i va trobar suport a la Rússia prerevolucionària.

La reacció de Lenin va ser radical: a Materialisme i empiriocriticisme ataca amb virulència Mach, els seus seguidors russos i, implícitament, Bogdànov. L’acusa de fer filosofia reaccionària, el pitjor insult que podia dedicar-li. El 1909 Bogdànov va ser expulsat del consell editorial d’El Proletari, el diari clandestí dels bolxevics, i poc després del comitè central del partit.

I aquestes crítiques de Lenin a Mach i la resposta de Bogdànov és el que ens interessa.⁸⁷ No perquè Lenin sigui Lenin, sinó perquè la seva crítica és la reacció natural a les idees que van conduir a la teoria dels quàntums. És una crítica que ens pot semblar del tot assenyada i, de fet, a la filosofia contemporània ha tornat el debat entre Lenin i Bogdànov, fet que representa una clau per entendre el valor revolucionari dels quàntums.

ℏℏ

Lenin acusa Bogdànov i Mach de ser idealistes. Un idealista, per a Lenin, nega l’existència d’un món real fora de l’esperit i redueix la realitat al contingut de la consciència.

Si només hi ha sensacions, argumenta Lenin, llavors no hi ha realitat externa i visc en un món solipsista on només hi soc jo amb les meves sensacions. Em pressuposo a mi mateix, subjecte, com a única realitat. L’idealisme és per a Lenin la manifestació ideològica de la burgesia, l’enemic. Lenin s’oposa a l’idealisme amb un materialisme que veu l’ésser humà, la seva consciència, l’esperit, com a aspectes d’un món concret, objectiu i conegut, format només per la matèria que es mou en l’espai.

Més enllà de com valorem el seu comunisme, Lenin va ser, sens dubte, un polític extraordinari. El coneixement que tenia de la literatura f...

Table of contents

• Coberta
• Enfonsem la mirada en l’abisme
• Primera part
• Segona part
• Tercera part
• Agraïments
• Notes
• Crèdits