Papa

Emma Cline, Ferran Ràfols Gesa

• Publisher: Editorial Anagrama
• Year: 2022
• Print ISBN: 9788433918062
• eBook ISBN: 9788433944603
• Topic: Computer Science
• Subtopic: Home Automation
• Index: Computer Science

Relats magistrals. Deu mirades despietades sobre l'Amèrica contemporània.

Deu relats de l'autora de la novel·la Les noies que s'endinsen en les esquerdes més fosques de les relacions familiars, la sexualitat i la cultura de la fama: una aspirant a actriu que treballa com a dependenta en una botiga de roba descobreix una manera alternativa de guanyar-se la vida venent quelcom molt íntim per internet; un pare recull el seu fill de l'escola després d'un incident violent que li pot costar l'expulsió; la mainadera de la família d'un actor famós intenta esquivar la premsa després de veure's implicada en un escàndol; una dona en rehabilitació es fica en xats d'intercanvi de fotos obscenes a internet; una reunió familiar nadalenca es tensa cada cop més a causa de les ombres del passat; un pare va a l'estrena de la lamentable pel·lícula del seu fill... 

Emma Cline retrata de manera brillant situacions quotidianes de personatges enfrontats als seus dimonis, a situacions que els superen, a realitats que voldrien no haver d'entomar... Aquests relats confirmen l'autora com una veu imprescindible de la literatura nord-americana actual.

EDAT/SEXE/UBICACIÓ

Muntanya, muntanya, muntanya. Muntanyes a tot arreu. Muntanyes que semblaven pixelades per la grava i la garriga, muntanyes amb la cara a punt d’engrunar-se. A certes hores del dia, quan el sol ja havia desaparegut i les muntanyes es perfilaven, la serralada semblava una ona immensa a punt de trencar, d’endur-s’ho tot.

La calor constant del desert feia que la Thora s’hagués d’aplicar una vegada i una altra el bàlsam de llavis medicinal, que tornés a omplir l’ampolleta amb l’aigua de les gerres comunitàries, tenyida de menta i de rodanxes de llimona. No els deixaven tenir mòbil, però podien trucar a casa tants cops com volguessin, almenys després de la primera setmana. Podien baixar al poble sota supervisió. La Thora no sortia mai del Centre, però la seva companya d’habitació, l’Ally, tornava amb atrapa-somnis de color turquesa i galetes del forn embolicades amb paper film.

Quan no era al grup ni havia d’anar a veure la seva consellera, la Thora seia amb l’Ally al costat de la piscina, en unes gandules que feien una mica d’olor de florit, embolicades en barnussos gruixuts. L’Ally tenia vint anys, filla d’un senador. Es preguntava en veu alta quants seguidors devia haver perdut a Instagram ara que no tenia el telèfon. Com que era diabètica, li deixaven tenir la insulina i les xeringues, que duia en un petit necesser rosa amb una corona estampada.

«Keep Calm and Carry On».

A la Thora li agradava veure com l’Ally s’injectava, com s’agafava aquell tou de pell clara més amunt de la faixa. Era gairebé com si es drogués ella.

Era un lloc agradable, tot comptat i debatut. El paisatgisme era professional i tot d’homes colrats en tenien cura. El menjar tenia un punt premastegat, molts purés i batuts, tot i que el lloc tenia fama de donar bona teca, més que no pas els altres. La Thora en podia donar fe, res de tires remullades de pollastre arrebossat ni de pastissos congelats de xocolata, cruixents amb les restes de gel. Estaven ben alimentats. El personal els donava vitamines en pastillers de plàstic, vitamines granulades, probiòtics en forma de xocolata, que era una manera més de dir que allò no era ben bé una rehabilitació sinó una fase anterior, que les normes no s’aplicaven d’una manera estricta, que la idea d’autoritat es presentava sense les implicacions necessàries.

Era més una cleda, un lloc tranquil; es donava per fet que tothom estava molt cansat. Tothom havia treballat massa i estava estressat, i potser era allò el que els havia dut a prendre males decisions que havien afectat negativament la gent que els envoltava. La sala audiovisual estava plena de pel·lícules en velles còpies no venals de les que distribuïa l’Acadèmia, tot i que feia dues setmanes que l’Ally i la Thora cada nit miraven un documental d’en Ken Burns sobre els parcs nacionals. Era com si allò sol els tragués anys de sobre.

Quan trucava a en James, un cop al dia, a la Thora se li feia evident que ell volia donar un cert pes a les seves paraules, una solemnitat que després pogués explicar al seu terapeuta. Intentava estar present, constatava la Thora. Només feia dues setmanes que la Thora no era a casa: en James ja començava a semblar-li teòric, una sèrie de fotos que no acabaven de congriar-se ben bé en la persona amb qui s’havia casat.

–Et veig forta, per com parles –va dir en James–. De debò.

–Mm –va dir la Thora.

–T’estimo –va dir en James, seriós, amb la veu una octava més baixa.

Per un moment, la Thora va estudiar amb curiositat el silenci que els separava: de cop i volta podia fer coses així, deixar de respondre, deixar de parlar, i no passava res.

Es va obligar a parlar.

–Jo també t’estimo.

En James, la Thora ho sabia, no era mala persona.

S’avorrien, amb els llums apagats, la claror del frontal de la Thora il·luminava els racons de l’habitació: quadres abstractes no gaire espantosos, la finestra entreoberta per deixar entrar la fresca de la nit. A fora hi havia el perfil fosc dels grans àloes, dels cactus. La Thora es va quedar mirant els dos llits, els cobrellits a joc. Des de la universitat que no compartia habitació. Quedava molt enrere, allò: no recordava si hi havia cap de les seves amigues que li caigués bé de debò, la noia amb qui vivia, que duia els cabells curts i feia pa de massa mare a la cuina de la residència. Ara treballava de guia de natura. La Thora estava segura que la seva vida li semblaria repugnant, a aquella noia. Potser ho era.

L’Ally dormia despullada. La Thora se n’hauria pogut queixar, suposava –gairebé t’animaven a queixar-te, aquí, era una manera de demostrar que imposaven límits i que reaccionaven de manera proactiva al que envoltava els interns–, però tant li era. A la Thora li agradava el fet rotund de la presència de l’Ally, li agradava veure-la anar d’una banda a l’altra, inspeccionar-se una teta pàl·lida sota el llum per si tenia algun pèl al mugró. A l’Ally li havien pres les pinces després que s’arranqués fins a l’últim pèl de l’aixella esquerra, tot i que després havia demostrat a la Thora que també ho podia fer amb les ungles. L’Ally sovint s’adormia amb una mà a l’entrecuix, com si fos una mascota. Aquella nit, l’Ally estava absorta en el llibre que feia dues setmanes que llegia. La Thora l’havia vist en mans de molta gent, al Centre: el baixaven a l’hora de dinar com si fos una gran cosa, tot de dones que el duien amb la tapa dura ben premuda contra el pit de camí cap a la sessió de Ioga Reparador.

–El puc veure? –va dir la Thora. L’Ally l’hi va passar.

La Thora en va llegir unes quantes pàgines i prou. Parlava d’una artesana que feia nines al París ocupat de la Segona Guerra Mundial. Semblava un llibre fet per a la gent que odiava els llibres.

–És horrible –va dir la Thora mentre girava el llibre per veure la foto de l’autor. Una dona li va tornar la mirada entre una faramalla de joieria asteca–. L’autora sembla la nena de nou anys més xiroia del món.

–Doncs de fet és molt bo –va dir l’Ally, prenent-l’hi de les mans. La Thora l’havia ferit.

–Ho sento –va dir. L’Ally no va respondre, gairebé li feia morros. Es va tapar amb les mantes i es va girar d’esquena a la Thora.

–Em vols mirar la sang?

Allò va animar l’Ally. Es va incorporar. Feia dies que implorava a la Thora que li deixés mesurar-li el sucre.

–Vine –va dir, fent un copet al llit i traient el bolso rosa. Tot d’una tenia un aire molt professional, tot i estar nua.

L’Ally li va agafar la mà, palmell amunt i dits oberts.

–Som-hi.

Va punxar el dit de la Thora, i després va agafar un paperet per absorbir la gota vermella. La picada era pitjor del que la Thora s’havia imaginat. Es va llepar el dit amb força.

–I tu t’ho fas constantment, això?

–U-zero-cinc –va dir l’Ally en to enèrgic després de posar el tros de paper dins d’una maquineta–. Molt bé.

L’Ally va llençar l’agulla en una ampolla buida d’aigua amb gas, un petit garbuix de porqueria i tovallons ensangonats que tenia a la tauleta de nit, com si fos la versió de sang i fetge d’una bola de neu.

La Thora es va despertar en la llum blava del matí, la veu de l’Ally venia del llit del costat.

–La gent menja –va murmurar–. La gent menja. –La medicació que prenia la feia parar una mica boja, aparentment. Quan va anar a veure si estava bé, la Thora es va adonar que l’Ally encara dormia amb un coixí ben aferrat entre els genolls.

–Anaves repetint el mateix –li va dir a l’hora d’esmorzar–. Una vegada i una altra.

L’Ally n’hi va demanar detalls, li va preguntar si havia dit alguna cosa més.

–No m’afectarà –va dir–. Explica-m’ho.

La Thora es va adonar que no era que l’Ally volgués controlar nerviosament les fuites de la seva psique, amoïnada pel verí que n’hagués pogut escapar, sinó que realment esperava descobrir alguna cosa valuosa i nova sobre si mateixa.

Abans de venir aquí, la Thora havia caigut en el que la Melanie, la seva consellera, denominava una espiral negativa.

El problema eren les tardes, les tres en punt eren una mica les campanes de la mort, la casa estava massa tranquil·la, al dia encara li quedaven massa hores de claror. Com era que havia començat a entrar en aquells xats? L’última vegada que havia entrat en un xat encara anava a l’institut, quan dormien unes quantes a casa d’algú i s’aplegaven totes al voltant d’un ordinador de sobretaula i escrivien coses fastigoses a uns quants homes, tot de broma, i després es masturbaven d’amagat dins el sac de dormir. O almenys era el que feia la Thora. I ara hi tornava a ser, teclejava el seu nom d’usuari.

Thora18.

A quina velocitat entraven els missatges:

Ei Thora!

Quin nom tan bonic

Edat sexe ubicació?

Edat sexe ubicació?

Vols parlar

Edat sexe ubicació?

Tens divuit anys o perllà? 😊

Li feia gràcia, amb l’ordinador al llit i el marit a la feina, respondre a aquells homes. Fer sorgir una noia de divuit anys que no existia, una noia de divuit anys, això segur, que la Thora no havia sigut mai: rossa, d’ulls blaus, membre de l’equip d’animadores. Encara hi havia equips d’animadores, als instituts? Tant era les bestieses que digués, les dimensions que atribuís a les seves mamelles, l’exigüitat de la faldilla del seu suposat uniforme d’animadora, era com si els homes creguessin sempre que tot era veritat. Una il·lusió ridícula que construïen plegats, i la Thora va descobrir que aquells intercanvis li agradaven. Fer veure que no sabia per què els homes parlaven amb ella. Escriure hahahaha cada cop que esmentaven el sexe. I això què és, escrivia quan algú li parlava de penetracions dobles. Quan li feien preguntes molt dirigides i carregades d’insinuacions sobre la seva edat «real», al final reconeixia que sí, que de fet només en tenia setze.

Estaven eufòrics, li responien a l’acte, com si l’ús sobtat de les exclamacions fos el cardiograma de les seves ereccions bategants.

No ho explicaré nena no pateixis!!!!

Aquell nivell d’estupidesa captivava els homes. Per fi l’havien trobat: una animadora adolescent que volia aprendre sobre sexe, i que volia aprendre’n d’ells! I tan estúpida que no s’adonava que ells li estaven prenent alguna cosa!

Al cap de poc volien fotos. Normalment ignorava les peticions i tancava la finestra, però després va pensar: per què no?

Un dia es va passar una hora ben bona estirada al llit, ...

Table of contents

• Coberta
• Què en farem del general
• Los angeles
• Menlo park
• El fill d’en Friedman
• La cangur
• Arcàdia
• Northeast regional
• Marion
• Mack the knife
• Edat/sexe/ubicació
• Agraïments
• Notes
• Crèdits