Contes urbans

Mercè Ibarz

• Publisher: Editorial Anagrama
• Year: 2022
• Print ISBN:
  9788433918079
• eBook ISBN:
  9788433945709
• Topic: Literature
• Subtopic: Literature General
• Index: Literature

Mercè Ibarz deixa enrere els paisatges rurals de la infantesa per endinsar-se en les entranyes de la metròpoli amb una mirada tan penetrant com serena.

Amb l'arribada del nou segle, Mercè Ibarz publicava A la ciutat en obres i Febre de carrer, dos reculls de contes, ara recuperats, en els quals deixava enrere el paisatge natal de Saidí i les terres agrícoles en transformació per endinsar-se en les entranyes de l'urbs i els seus embats caòtics.

A mode de contrapunt però també de reformulació d'aquella evocació d'un món en crisi, Ibarz aborda en aquests Contes urbans la inestabilitat i la fragilitat que provoquen la pèrdua dels amics, la malaltia o la mort i els canvis en el món laboral enmig d'una ciutat en metamorfosi permanent. Sotmesos a les lleis de la memòria, els protagonistes dels onze relats que componen aquest volum transiten per moments de transformació vital en una ciutat que prova, ella també, de superar les pròpies fractures i esvorancs. Els itineraris que emprenen són alhora un refugi i una escala d'evasió, l'oportunitat d'aniquilar un sentiment d'estranyesa existencial. Tots, a la seva manera, busquen l'ocasió de superar la nostàlgia del passat i encarar el present amb un esperit purificador, gairebé catàrtic.

Amb una prosa continguda i delicadament intimista, Ibarz explora les particularitats d'una realitat urbana canviant, d'un paisatge frenètic, capaç alhora d'oferir-se com un espai de relació i resistència en un món fragmentat.

Febre de carrer

DINAR A LA BOQUERIA

A la vora, ben a la vora. Ja ho té. Aquesta tarda serà l’amo d’un secret. Dinarà de primer amb sa mare, que l’espera al restaurant del fons del mercat de la Boqueria, i després d’acompanyar-la a casa anirà a trobar l’actual propietari d’un gravat de Picasso i el comprarà. Té els diners a la cartera i a la boca una il·lusió enorme, que la mare trobarà desproporcionada en relació amb els diners que li costa, una operació emocional que ella relaciona amb la solteria, amb la falta de lligams i, si ho diem clar, amb unes nits potser massa blanques, diu la dona mentre diposita amb una agudesa geomètrica el got de vi sobre la taula i, satisfeta, encén un cigarret.

–¿Vols dir sense cardar?

L’home ha dedicat uns quants segons a triar la paraula, no tan comuna com d’altres que li han passat pel cap.

–Exacte.

–Parles com la Claudette Colbert...

–No té la fama de Picasso, però no et pensis pas que la Colbert fos una bleda. Veure Va passar una nit, i treure’n la lliçó, esclar, et faria bon servei. Més que no pas comprar aquest dibuix porc. Diguem que, si més no, les pel·lícules d’abans tenien moral, acaben bé.

–Això és el que vull, justament, que la història d’aquest dibuix acabi bé. Només que jo no en diria moral, d’això. Pel que fa a les meves nits, ja t’informaré algun dia si són més negres que ara...

La mare el mira i el fill s’aguanta les idees.

Els ritmes han començat a diferir. La mare continua parlant dels astres de Hollywood i de les seves comèdies i musicals, dels cines on els veia i què havia passat aquella tarda al Coliseum. Ah, la vella història de quan van fer La desfilada de l’amor en anglès, una de les primeres pel·lícules parlades, diu el fill al mateix temps que la mare, que no s’immuta per la paròdia. Quan els astres van parlar aquella llengua incomprensible, el públic va armar un escàndol impressionant, esclar: l’amo va aturar la projecció enmig d’una batalla de crits d’adults i plors de criatures, esclar; el cafarnaüm acabà amb l’arribada de la policia, esclar, i la programació va continuar les setmanes següents amb la nova còpia, però amb els diàlegs anglesos emmudits i només el so de les cançons de Maurice Chevalier! Quina pel·lícula més estupenda, quines cançons. I ¿no era una història meravellosa?

–¿De quin any és?

La dona modifica l’expressió infantil.

–No em faràs caure a la trampa, no. Fer anys és l’única manera de rejovenir-se, és molt interessant.

La mare diu a continuació el que el fill ja sap que dirà.

–No me’n recordo, tinc altres coses en què pensar –però tampoc no es podrà estar de saber-ne més, de saber per què ell ha fet la pregunta–. Ah, ja ho entenc. Sí, senyor. No penses en les cançons de Chevalier, sinó en el mig pijama de la Colbert! Doncs sí, esclar que sí, ho has endevinat, ni que sigui per xamba: la pel·lícula és del mateix any que el teu dibuix porc.

Ha acabat la frase amb una curta rialla burleta; apaga el cigarret a mitges al cendrer i ataca amb gana el segon plat.

Les raons per les quals un fill explica a sa mare unes coses són tant o més recòndites que aquelles per les quals n’hi amaga d’altres. A primer cop d’ull, en aquest cas, les raons de les confidències filials sobre un dibuix eròtic estan motivades per dues antigues afinitats, la gana i la violència. El fill sempre té gana, un tret que la mare aplaudeix, i sempre menja amb violència, amb voracitat, tret que comparteix la mare. També és gana i és violència la minuciositat del desig amb què ara, a les postres, el fill dibuixa amb paraules l’escena picassiana que ben aviat posseirà. Un home de cos petit i cap prominent mira des d’un racó, els ulls dos forats negres, les formes expansives d’una massa femenina que avança, el cos d’una dona de ritme audaç, un coratge carnal que li ve de l’esquelet.

La mare escolta amb atenció, sota l’encantament del traç vigorós i no obstant espantat que el fill transmet. Evoca un tresor que aviat serà seu i, alhora, relata una fantasia sexual. Passada o potser futura. La dona no acaba d’entendre la dèria per aquell dibuix precisament, és més un cop de puny als genitals que no pas una escena encomanadissa. El fill demana unes altres postres, un pijama, després de preguntar a la mare si se’l cruspiran a mitges. Després del que t’he dit de la Colbert, esclar que sí, riu ella i, quan el porten, el fill només el toca una micona perquè la mare se’l menja gairebé tot mentre ell parla.

Ara explica la història del gravat. A quina hora exacta Picasso el va fer, qui era la model, en quin estat precís d’activitat sexual el pintor l’havia donat per acabat; a qui el va regalar que se’l va endur del taller dels Grands-Augustins, quants refugiats de la guerra espanyola se’n van beneficiar directament o indirecta i, en particular, qui eren els escriptors catalans que, havent de deixar el castell de Roissy-enBrie quan es veia venir la nova guerra, es van repartir els diners de la venda del gravat i van marxar els uns cap a les Amèriques mentre els altres s’instal·laven a París, d’on alguns acabarien fugint aviat, penosament, a l’entrada dels nazis, i uns altres sobreviurien a la França ocupada. El gravat fa voltes i voltes per la imaginació de la mare, ara fetitxe sexual, ara document de l’exili. Demana un calvados quan veu que el fill encara té coses per explicar. El propietari actual és un individu penós, sent que diu.

–No sap res de la història del dibuix ni de com va arribar a mans del seu pare... Encara hem d’acabar de discutir el preu, però d’avui no passa. Aleshores potser li explicaré com el va firmar Picasso.

És la part del passat del dibuix que més li interessa, però a sa mare i al propietari els donarà una altra versió. La veritable, comprovada durant anys d’indagacions, té molt d’enginy i, de moment, la vol conservar per a ell sol. Es mor de ganes de parlar d’aquest punt, de com Picasso, que no firmava cap obra fins que no la venia, va firmar el gravat; però no vol dir-ho tot. El secret podria perdre el relleu que en el futur tindrà, un valor afegit que acabarà essent més i més gran perquè només el coneix ell. Només n’hi ha una còpia.

Durant les seves investigacions ha despertat la curiositat de museus, col·leccionistes, experts, fabricants d’exposicions, entitats bancàries, escriptors de catàlegs. No sabia que hi hagués tanta gent al voltant d’un quadre. No, l’aura no ha desaparegut, de cap de les maneres, li va confiar un expert, amb maneres misterioses, com si digués una veritat innombrable que, certament, ell no va comprendre. Sí que es va adonar que perseguia una bona peça. Podia ser llegendària. Era desconeguda, gens vista. I tenia tot el que calia, va entendre. Per triomfar en el mercat actual, havia afegit l’expert, l’obra ha de tenir un currículum impecable: biografia, passat, memòria, arqueologia, relat. Tot. S’ha de poder presentar com a testimoni no únicament del quefer de l’artista sinó, sobretot, dels personatges que ha congregat. Capes i ecos. Ressons de tota mena. Si només l’han vista l’artista i gent pocapena, no té cap mèrit per sobre de tantes altres obres que omplen els soterranis dels museus i les caixes fortes dels bancs. Potser sí que les obres d’art ja no tenen l’aura que tenien al segle dinou, va concloure l’expert, però han de tenir fama. La fama és el senyal primordial de bondat artística. La llegenda, la fama, l’èxit. L’altre element correlativament decisiu és una bona biografia tràgica. Si una peça pot oferir alhora tragèdies privades i fames internacionals, l’èxit és absolut.

Si calla ara, hi guanyarà, ni que no es desprengui mai del gravat. Si calla, podrà deixar una herència d’un valor indiscutible, un secret. Si calla, podrà triar els còmplices quan li convingui.

Ara entren en escena les raons per les quals un fill amaga coses a sa mare. Tenen a veure en aquest cas amb dues desafeccions també antigues, la transmissió i la por. El fill té por de la resistència de la mare, de la seva edat sense xifres, igual a ella mateixa durant els últims deu anys mentre ell muda d’aspecte, por de l’esquelet ple de coratge i de la fraternitat carnal d’una dona que necessita el contacte físic, tocar, tocar-lo. La mare li ha agafat la mà i amb l’altra li acosta l’última cullerada del pijama que ella no s’ha menjat.

Sobre la transmissió, el fill no en pot dir gran cosa, en podria parlar el seu inconscient, sense que ell ho capti, com ara mateix no capta que en el gest d’obrir la boca i acceptar la cullerada que li ofereix sa mare hi ha l’ànsia de transmissió, l’herència que vol però que no sap prendre davant d’ella, per això fins que ella no li’n dona no ha tocat el pijama. Si ara mateix el fill sentís parlar de transmissió, diria que es nega a entendre la compra del gravat com a substitució d’una paternitat indesitjada, que aquest és el punt de vista de la mare, però no pas el seu.

Dona la versió que té per quan sigui l’amo del gravat.

–Un jove dibuixant de Barcelona, que havia decidit de no deixar París passés el que passés amb la nova guerra, es va fer càrrec de la venda del Picasso. Dels Picassos, de fet. El gravat formava part aleshores d’una sèrie de dotze, que Picasso va regalar sencera a la colònia d’exiliats de Roissy. Tots eren intel·lectuals, escriptors i artistes, en dues colles, els espanyols i els catalans. Pel que en sé, aquesta sèrie eròtica va crear un daltabaix enorme entre els exiliats. No la van treure de la capsa fins gairebé un any després, quan els francesos els van dir que havien d’evacuar el castell perquè el necessitaven per a les seves pròpies tropes, els nazis podien arribar en qualsevol moment. Aleshores van repartir la sèrie. Aquest dibuix i tres més van tocar als catalans. Ja feia dies que la colònia se’n disputava la venda. No tots anaven alhora en aquesta qüestió, ni en aquesta ni en tantes altres d’aquella estada al castell. Els gravats, però, no estaven firmats. Picasso havia dit que els firmaria quan trobessin comprador, volia saber qui se’ls quedava. El dibuixant va anar al taller de Picasso, al mateix carrer dels GrandsAugustins, i li va demanar orientació per vendre de la millor manera possible els dibuixos. Però Picasso va lamentar que la sèrie hagués estat desmuntada. Nerviós i excitat, demanava detalls del perquè, informació que el xicot no li podia donar perquè no havia participat en la decisió. El que sí que havia observat el noi, i havia estat el primer del grup a veure-ho, és que, dels quatre gravats que duia, un era molt diferent dels altres. No s’haurien d’haver separat, deia el pintor, les sèries han d’estar completes. Però, va continuar, mirant fixament el jove, en realitat, ¿és que hi ha res de sencer, ara?

–Picasso –continua el fill, després d’una pausa per beure vi, ben estudiada, pensa sa mare– va renunciar a saber més detalls del repartiment i tampoc no va voler parlar de qui podia fer córrer els dibuixos per l’aleshores esperitat mercat d’art, trastocat de dalt a baix per la guerra imminent a França i per l’aparició d’obres majors de les col·leccions dels museus espanyols, txecs i belgues que ara eren també a l’exili. Feia gairebé sis anys que havia fet la sèrie. Podem suposar que tenia el cap lluny, i alhora a prop, de les emocions que havien provocat l’obra. Va agafar els quatre dibuixos que li duia el jove. Va mirar atentament el gravat que avui compraré. I el va firmar.

Calla detalls, alguns d’ells significatius, indicis rellevants de l’execució del dibuix, que va nàixer envoltat de testimonis que no surten en la versió que acaba d’exposar. Tampoc no dona noms dels protagonistes de les disputes del castell d’exiliats, ni sobre com el jove dibuixant va aconseguir ser l’encarregat d’anar a trobar Picasso. La mare encara té calvados al got. Ha escoltat amb interès creixent mentre el tema era Roissy i amb interès decreixent quan el centre del relat era la sèrie. Es torna a animar en sentir l’any del gravat. Efectivament, és el mateix de la pel·lícula de la Colbert. Somriu. Recorda el pit nu de Clark Gable.

–Quina idea, regalar dibuixos eròtics a una colla d’exiliats, d’exiliats benpensants, pel que en dius. Pornogràfics, més aviat –diu amb èmfasi.

–Sí, eren més aviat benpensants –confirma ell, content de comprovar que aquell punt, el tarannà dels exiliats i les seves disputes, té una dosi considerable d’interès afegit.

–¿Com va acabar la història?

–Picasso va demanar al noi que li deixés els dibuixos i tornés l’endemà. L’endemà a la tarda li va dir que s’ho havia pensat molt i que no podia suportar la idea de la sèrie desfeta. ¿L’havia vista completa? No, el jove dibuixant no l’havia vista sencera. Potser aleshores ho entendria, li va dir Picasso. Li demanava, li pregava, que mirés de reunir-la, que parlés amb els altres exiliats, que la completés de nou. Ell la compraria. I així va anar. Quan la hi van tornar, Picasso va firmar la sèrie completa davant del comitè d’exiliats. Un altre dia et diré com el dibuix va tornar a sortir del taller de Picasso i com va començar a tenir d’altres propietaris.

–¿I el jove dibuixant?

–No va arribar a veure la sèrie. Els capitostos de les colles d’exiliats es van ocupar de reunir-la de nou i de tornar-la a Picasso, que els la va pagar, pel que en sé, més que bé.

A través de les finestres, la mare observa el mercat. La Boqueria en diumenge, des del restaurant, és un espai tan lliure que cansa. Fa pensar en les hores del dia lluny de les parades de menjar tancades, dels bars buits i dels passadissos per on la llum dibuixa formes tenebroses. Un lloc laboriós i de distribució dels aliments que, quan s’atura, és com si el món deixés de girar. Prefereix venir al restaurant entre setmana, quan la gana s’alimenta de la violència de veure a l’altra banda dels vidres les bèsties esquarterades i penjades. Les bèsties sacrificades a les necessitats i als plaers d’animals diferents transmeten un ordre basat en la por. No ho diu, no ho pensa, ho sent en un punt de l’esquelet que dona ordres als ulls. Però els seus ulls se separen immediatament del record de les imatges de mort i de carnassa. Ella no va formar part de l’exili, ni del de fora ni del de dins. Només ha estat un cop a l’estranger, als anys cinquanta, a França. De la postguerra li queda el posat alegre, intranscendent i infantil amb què va passar aquells anys. Disposada a qualsevol preu, d’una manera que podia ser ferotge, a no deixar-se arrabassar la joventut. Li agrada Claudette Colbert perquè va ser la primera actriu que li va semblar moderna, no era ni dona fatal ni tradicional, s’arriscava a fer la seva amb tot i per tot i, a més, sovint era filla de milionari. Riu. Tampoc no es passava mai de la ratlla, la Colbert, però sabia com mantenir a ratlla els altres. Ben disposada, sense transcendències ni renúncies a la infància. Espantada si convenia, ridícula sense pensar-hi, orgullosa sempre. Una comedianta de cap a peus, sobretot en aquella pel·lícula amb Gable. El seu fill es pensa que només és cine d’entreteniment i ho és molt, d’entretingut, però si es fixava en algunes escenes hi trobaria un sentit que resisteix el pas dels anys. Com ara totes les escenes de l’autocar, sobretot la de l’espera, quan el cotxe s’atura a fer benzina i ni Colbert ni Gable es mouen de l’andana. Tots dos estan desitjosos l’un de l’altre però no saben com entrar en contacte. En un racó de la pantalla, ella, els ulls dos forats negres, espantada, el veu, empès per un impuls gens innocent, decidit, una massa masculina expansiva que avança cap a ella, enfurit, amb un coratge carnal desmesurat.

L’espectador sap que Gable mira més enllà de Colbert, que veu el lladre que acaba de robar la maleta de la noia, però el pla dels ulls d’ella, esbatanats davant l’agressivitat d’ell, diu altres coses.

La mare també té els seus secrets. Però al fill no li interessen gens. Violència i gana, transmissió i por els lliguen. Són coses que saben l’una de l’altre, l’altre de l’una, sense necessitat de res d’explícit. Però la història del dibuix eròtic –del gravat, mama– ha remogut aigües tancades amb ciment als nínxols de la memòria. El fill no ha parat cap atenció a les evocacions d’un film vell del qual no recorda res ni li atreu saber-ne res. Gira els ulls, picat, cap a la mare, quan li sent dir que potser ho sap, ella, com el dibuix va sortir un altre cop del taller de Picasso.

–Ell aleshores ja vivia al sud de França, en un castell, prop d’Ais de Provença, una fortalesa que feia feredat.

El fill es preguntaria, si se n’adonés, quines són les raons per les quals una mare amaga o conta coses al seu fill. No se n’adona. Està massa pendent de les paraules d’ella. No és la versió que ell explica a tothom.

–Era un d’aquells viatges curts de ton pare amb el taxi, aquell cop havia de fer un negoci a l’altre costat de la frontera i em va dir d’acompanyar-lo. Va ser l’únic cop que m’hi va dur. No havia fet mai tants quilòmetres, jo. Vam passar la Jonquera de nit. Quan els g...

Table of contents

• Coberta
• A la ciutat en obres
• Febre de carrer
• Crèdits