Entrena'l per a la vida

Cristina Gutiérrez Lestón

• Éditeur: Plataforma
• Année: 2014
• ISBN:
  9788416096732
• Sujet: Desarrollo personal
• Sous-sujet: Éxito personal

Recursos per a pares per potenciar l'educació emocional dels seus fills Els últims trenta anys els nens han canviat tant com la societat, i les eines que sempre ens havien servit per educarlos ja no donen el mateix resultat. Els nens són ara més insegurs i sobreprotegits, i tenen moltes més pors. Però quan una criatura entén alguna de les coses que sent, o allò que li passa per dins, veus que de cop li canvia la mirada, i com, per fi, modifica dòcilment el seu comportament. Aquest llibre parla de multitud de situacions reals que l'autora ha viscut en un centre de colònies per on passen milers de criatures i on hi ha prou recursos per transformar les carències emocionals dels nens i nenes. No és un llibre de teoria sinó fet des de la privilegiada "trinxera" de l'autora, i ofereix recursos molt concrets per dur a la pràctica la valorada educació emocional, que sovint queda tan sols en teoria i que és imprescindible si volem entrenar el nostre fill o filla perquè sigui una d'aquelles persones que quan camina sap cap a on va. "Aquest és un llibre que tots els pares i les mares haurien de llegir. La Cristina l'ha escrit des de la veu de l'experiència i des de la intenció d'ajudar a créixer pares i fills. És rigorós i amè alhora, amablement pedagògic, profund i ple de bon criteri i veritat. Ens fa pensar i sentir com a pares i com els infants que hem estat. Planteja respostes a la doble pregunta essencial en relació amb el futur que teixiran les properes generacions: quin món deixarem als nostres fills? I quins fills deixarem en aquest món? Un llibre gran i necessari." Àlex Rovira

1. Ser o tenir

És positiu veure, amb la perspectiva del temps, com la crisi que vivim al nostre país també està ajudant a posar moltes coses al seu lloc, educativament parlant, és clar. L’opulència econòmica durant els anys 2000-2008 va provocar que molts nens i nenes no fossin conscients del valor que tenen les coses, i aspectes com l’esforç o l’agraïment van començar a desaparèixer de la societat infantil. Recordo una conversa que vaig tenir fa temps amb un pare, devia ser l’any 2009, en la qual parlàvem sobre si era bo comprar als fills tot allò que volien. Ell opinava que volia donar al seu fill tot allò que el nano li demanés sempre que ell pogués donar-l’hi, ja que desitjava que la seva criatura fos feliç i tingués totes les coses que ell no havia pogut tenir. En aquell moment no vaig ser capaç de convèncer-lo del contrari. La seva creença era massa ferma i, esgotats tots els meus arguments, vaig veure que no canviaria d’opinió, per la qual cosa no vaig insistir més. Com a educadora, sempre m’ha sorprès que idees que per a mi són d’una obvietat absoluta, evidents i fàcils de veure, per a una altra persona puguin ser totalment oposades. Però els anys i la paciència m’han ensenyat que qui no vol, no vol, i s’ha de saber respectar això de manera positiva (és a dir, sense que la ràbia se’t mengi per dins!).

Dos anys després, i en plena crisi, me’l vaig tornar a trobar a la porta de les oficines. Em va parar i em va dir: «Saps, Cristina, ara fa poc, a causa de la meva situació econòmica, vaig haver de dir al meu fill, per primera vegada, que no li podia comprar allò que em demanava. I saps què? No va passar res! Ho va entendre i no es va enfadar! En aquell moment em vaig adonar que no passava res per dir-li que “no”, que la por que sentia era meva, només meva, i no tenia res a veure amb ell». Jo pràcticament no vaig poder contestar, de tan sorpresa com estava, sorpresa en veure com poden canviar les creences més fermes de les persones, especialment quan els fills són pel mig. Ell va marxar i jo em vaig quedar rumiant. La crisi, que fins aquell moment per a mi era totalment fosca i negativa, de sobte va començar a canviar d’aspecte, amb petits punts blancs de llum i d’esperança. Potser la nova situació, vaig pensar, podria ajudar que la societat s’adonés que calia un canvi de cultura i que era necessari retornar als valors del ser i deixar una mica de banda els del tenir.

Tot i que la majoria dels pares som encara de la generació en què la cultura de l’esforç i la voluntat estaven força arrelades, avui el «tenir-ho tot ja» o el «jo ho vull, jo ho vull» formen part del vocabulari quotidià dels més petits fins al punt, preocupant, de no adonar-nos que s’ha transformat la cultura del ser per la del tenir. De fet, ens els infants, constatem que ha desaparegut en la seva totalitat la cultura de l’esforç i l’hem substituïda per la del benestar més absolut. Avui dia sembla que ens haguem de traumatitzar (o «traumar», com diuen els nens) si no podem tenir allò que volem a l’instant. I, pitjor encara, els que s’esforcen per aconseguir alguna cosa estan mal vistos i són uns «pringats».

El consum desmesurat i incontrolable (a causa de la publicitat omnipresent: televisió, internet, carrer…) ens ha transformat en éssers materialistes, i estem tan ocupats tenint que ja no ens queda temps per ser (comprar exigeix molt de temps, i fer servir tot allò que comprem encara més). Em pregunto si és possible que ens haguem acostumat tant a tenir que ara ens resulta més difícil ser. Perquè ser és pensar, és parlar de què sentim amb la família i els amics, és barallar-se amb el germà i buscar estratègies per fer les paus. Hem d’evitar arribar a casa i viure en petites «illes»: el nen tancat a l’habitació navegant per internet, la mare treballant amb l’ordinador, el pare llegint…, perquè la falta de conversa familiar, de conèixer-nos els uns als altres, de saber com som provoca que les criatures se sentin absolutament perdudes, desorientades i amb un immens sentiment de por. I això ho veiem cada dia.

Els pares, al capdavall, el que volem és educar els fills en els valors que són importants per a nosaltres, aquells que creiem que els seran imprescindibles per anar per la vida sense donar-se més trompades del compte (l’empatia, l’agraïment, l’esforç, la voluntat, l’optimisme, l’autonomia…), i tot això és el ser. Però si estan tan ocupants fent servir tot allò que tenen, quan, en quina estona els estem entrenant en aquestes habilitats?

En Pau, un nen de set anys que va venir tres dies amb l’escola a fer unes colònies emocionals ens va dir: «Sóc fort i valent… i no ho sabia». Era cert, havia estat tan ocupat tenint, que ni tan sols s’havia adonat de la seva valentia i de la seva capacitat de fortalesa. I un detall, els pares tampoc no ho sabien, perquè fins llavors no li havien donat l’oportunitat de posar a prova les seves habilitats.

Sortosament, la capacitat humana d’ajudar-nos els uns als altres i de fer-nos forts davant les dificultats és innata i encara no ha desaparegut dels nostres gens. Com tampoc no n’ha desaparegut la facultat d’adonar-nos dels errors. Puc constatar que gràcies a aquesta crisi econòmica que vivim, moltes persones s’estan movent per canviar les coses. Cada vegada em trobo amb més pares que em diuen que ja no els preocupa dir «no» als fills i que no els cal omplir la casa amb tantes coses, perquè s’han adonat que això no fa que se sentin més feliços. Molts estan canviant les prioritats, i s’estimen més gastar-se els diners en activitats de vivència per als nens (esportives, culturals, de natura, de convivència, etc.) en comptes de comprar-los coses que en realitat no necessiten.

He de dir que últimament, que sembla que la crisi està remetent, em tornen a arribar comentaris de pares semblants als d’abans del 2009 (tipus «és que si no li compro el joc X el nen s’enfada»). Esperem que el que ens ha ensenyat la crisi no se’ns oblidi fàcilment, i com deia Einstein: «Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix». Doncs felicitats a totes aquelles famílies que fan les coses de manera diferent, i que han decidit canviar el tenir pel ser… i mantenir-ho!

I tu, què tries per educar-los? Ser o tenir?

2. Què ens ensenyen?

Potser tot rau en allò que ens ensenyen quan som petits i en tot el que ningú no ens explica. I un dia et preguntes: però què m’han ensenyat?

Recordo que de petita l’escola ocupava quasi tot el meu temps, el qual el dedicàvem a aprendre a multiplicar i a dividir, a llegir i a escriure, a memoritzar noms de rius i capitals, que, almenys jo, oblidava amb una facilitat sorprenent. Al llarg de la meva adolescència i a l’edat adulta vaig tenir sempre la sensació que em faltava part d’informació, sentia que no se m’havia explicat tot allò que havia de saber. I veia que em faltaven respostes a preguntes molt simples, com ara: Qui sóc jo? Per què alguns ens enfadem amb facilitat i altres no? Què són les emocions? Per a què serveixen? Tothom les té? Dominem nosaltres la por o és ella la que ens domina?

Ara m’adono que era com caminar amb la meitat de la informació, i, és clar, això em provocava pors, dubtes i inseguretats. Davant d’un problema, un d’aquells de veritat, sentia una indefensió absoluta. Era com si navegués per aigües turbulentes en constant perill d’enfonsament, com si estigués fent equilibris sobre un cable sense saber ni tan sols com s’havien de posar el peus.

Amb trenta-cinc anys, en un curs1 per trobar eines que em permetessin tornar a connectar amb els meus alumnes, em van arribar moltes respostes. I eren tan fàcils i evidents que no podia entendre com ningú no m’ho havia explicat abans, ni un mestre, ni un pare, ni un avi… Confesso que vaig sentir ràbia, perquè saber-ho abans, a l’adolescència, per exemple, m’hauria estalviat molts mals moments. Però, d’altra banda, per fi tot lligava, tot tenia un sentit, tot era pura lògica.

És ben bé que tot allò que et passa a la vida té un motiu, i si estàs atent, et porta a un descobriment, perquè el fet de no sortir-me’n prou bé amb els nens i haver d’iniciar una recerca va ser el que em va permetre descobrir les respostes que feia dècades que buscava, inconscientment, és clar. Quan vaig sortir d’aquell curs, em vaig fer una promesa: que faria tot el possible perquè no hi haguessin més Cristinetes cegues com jo voltant pel món amb la meitat de la informació. Tenia la sort de treballar en un lloc per on passaven moltes criatures, per tant tenia l’oportunitat de fer alguna cosa en aquest sentit. Aquesta va ser l’espurna que va iniciar un procés de transformació en mi, perquè aquesta promesa es va convertir en «la meva missió». I vaig aprofitar l’oportunitat.

Jo sóc un exemple més d’aquells adults que, de petits, ens van omplir el cap de coneixements, i és realment fantàstic saber tot el que es pugui del món en què vivim, però quan tenim un problema de debò, o una pèrdua, de què ens serveix saber que París és la capital de França? Ens ensenyen com funciona tot excepte l’única cosa que sempre portarem a sobre: qui som, com som i com funcionem per dins.

Em pregunto quan ensenyarem als nens a descobrir els seus talents amagats, a buscar la seva fortalesa interior, a veure que són capaços de ser el que vulguin a la vida, i que fins i tot poden canviar el món. Veig cada dia les carències emocionals que provoca en els nens el canvi de valors de la societat actual. Sembla que l’únic que importa és el nivell de matemàtiques o de lectura, i s’oblida que amb una eina com l’educació emocional integrada a cada escola ni les matemàtiques ni la llengua serien un problema per a ells, perquè se sentirien capaços de fer-ho tot, de ser-ho tot.

L’educació emocional funciona i dóna resultats potents. Ho veig no només per l’actitud dels nens sinó també per allò que et diuen, amb frases plenes de consciència emocional, com ara l’Aroa, que amb només cinc anys ens va dir: «He après que el que és difícil pot ser fàcil». O en Sergi, de nou: «No vull que la por decideixi per mi». O el Pol, de sis: «M’ha agradat saber que sóc optimista». (No és genial? És conscient del seu optimisme amb només sis anys!) O la Clàudia, de set: «Confiar serveix per estimar més».2

Els infants són absolutament brillants.

I nosaltres? Ens atrevim a canviar el que els ensenyem? Perquè es mereixen anar pel món amb tota la informació.

3. Pares entrenadors

No és fàcil ser pare avui dia, hi ha tant per escollir, tants camins, tantes opcions: viatges, vacances, models educatius i d’escola, regals, activitats, esports, metges, llibres, canals de televisió… Cada dia has de renunciar a un munt d’opcions i enfrontar-te al dubte de si has escollit o no el que era correcte.

Els dubtes envaeixen sovint els pares i les mares, i les pors a equivocar-nos també. Observo que molts pares i mares tenen una mena de lluita interna, com si tinguessin el cor dividit entre l’instint de protecció cap a la seva criatura i una veu que els diu que el seu fill s’ha d’espavilar. A quina part s’ha de fer més cas? Com encertar-la?

Quan els pares em pregunten sobre aquest tema, els explico que tenim dos papers, el de pare/mare i el d’entrenador/a; són papers diferents però complementaris. Ho explico perquè és molt gràfic i fa que els pares tinguin les coses més clares. I és que amb els nens és bàsic tenir les coses clares i dubtar poc.

Quina és la missió del pare/mare? Doncs, sobretot, aconseguir que la llar signifiqui per al fill o la filla l’amor incondicional i els mimos (que no el consentiment), un lloc de refugi i tendresa quan les coses li van mal dades, on sentirà la seguretat que faci el que faci serà estimat, que sigui qui sigui i com sigui, el pare i la mare sempre seran al seu costat. Els pares també són la transmissió de valors, dels valors importants per a la família.

Un entrenador és quelcom diferent: és aquell que busca els millors resultats possibles segons els talents i les capacitats de cadascú. I aquest paper –el vulguem fer o no, el sapiguem fer o no– també l’hem de fer. L’entrenador dedica un temps a buscar les habilitats naturals que tenen els fills per fer-les cada dia una mica més grans, una mica millors. I, sobretot, s’ocupa que arribin a ser joves i adults competents. Competents en els estudis i en la futura feina, però especialment en les seves relacions personals i socials, bàsiques per a la seva felicitat. Curiosament, però, els entrenem poc en les habilitats que més els ajudaran a aconseguir aquesta felicitat somiada. Estudis científics3 demostren que la consciència i l’autocontrol emocional, o l’empatia, són aspectes bàsics que incideixen directament en el grau de felicitat de les persones.

Els nens dediquen un munt d’hores a anar a l’escola i nosaltres a ajudar-los a estudiar o fer els deures, però quantes hores dediquen la família i l’escola a ensenyar-los altres habilitats imprescindibles per a un futur feliç? Com, per exemple, que siguin capaços d’autocontrolar les emocions, especialment les negatives, entendre què és treballar en equip o la responsabilitat.

Quan pregunto als pares quin és el seu primer objectiu o somni, la majoria d’ells responen: «Que el meu fill sigui feliç». Llavors els faig una segona pregunta: «I què creus que necessitarà el teu fill o la teva filla per ser feliç?». Alguns mai s’ho havien plantejat d’una manera tan explícita, però la veritat és que acostumen a respondre amb rapidesa i seguretat: no et diuen que la clau per ser feliç sigui ser un crac de les mates o parlar l’anglès com un nadiu, si més no ningú no m’ho ha dit fins ara. El que em diuen és que hauria de ser humil, treballador, generós i amable, tenir empatia i capacitat per controlar les emocions (especialment esmenten la ràbia). Altres em diuen que el més important és que els fills siguin forts per dins i tinguin capacitat d’esforç, i d’altres que siguin decidits, líders, optimistes… Cadascú respon el que per a ell és més important, o bé allò que detecta que el seu fill o la teva filla no té. L’última pregunta que els faig és: «Com i quan entrenes el teu fill en aquestes habilitats que necessitarà?». Aquí, tanmateix, les respostes no acostumen a ser tan ràpides ni tan clares, de fet, molts et miren amb expressió de por, com dient «és que no sé si ho faig!».

Qualsevol entrenador, per aconseguir que un nen o una nena millori jugant a futbol o a bàsquet, fa que practiqui molt, oi? Els fa repetir centenars de vegades els xuts, els triples o uns moviments concrets. Doncs entrenar els nostres fills és el mateix: com més els entrenem i els fem repetir allò que volem que aprenguin, més possibilitats tindrem que ho aconsegueixin. Si volem que siguin responsables, per exemple, deixem-los que s’esforcin cada dia i recordin que han de fer els deures, i que tinguin clar que primer són les obligacions i després les aficions. Que sàpiguen des de petits que ells són els responsables de les seves coses (no els pares o els mestres) i demanem-los comptes dels resultats de les seves accions, del que diuen o del que fan, no els excusem. Recordeu que responsable ve de la paraula respondre, per tant, ells han de saber que sempre hauran de «respondre» de les seves accions. Si tenen un conflicte amb un company, no li hem de solucionar nosaltres, ni l’hem d’apartar del problema, perquè llavors no l’estarem entrenant. Permetem-li, en canvi, que s’enfronti a la si...