1.
Ser o tenir
Ăs positiu veure, amb la perspectiva del temps, com la crisi que vivim al nostre paĂs tambĂ© estĂ ajudant a posar moltes coses al seu lloc, educativament parlant, Ă©s clar. LâopulĂšncia econĂČmica durant els anys 2000-2008 va provocar que molts nens i nenes no fossin conscients del valor que tenen les coses, i aspectes com lâesforç o lâagraĂŻment van començar a desaparĂšixer de la societat infantil. Recordo una conversa que vaig tenir fa temps amb un pare, devia ser lâany 2009, en la qual parlĂ vem sobre si era bo comprar als fills tot allĂČ que volien. Ell opinava que volia donar al seu fill tot allĂČ que el nano li demanĂ©s sempre que ell poguĂ©s donar-lâhi, ja que desitjava que la seva criatura fos feliç i tinguĂ©s totes les coses que ell no havia pogut tenir. En aquell moment no vaig ser capaç de convĂšncer-lo del contrari. La seva creença era massa ferma i, esgotats tots els meus arguments, vaig veure que no canviaria dâopiniĂł, per la qual cosa no vaig insistir mĂ©s. Com a educadora, sempre mâha sorprĂšs que idees que per a mi sĂłn dâuna obvietat absoluta, evidents i fĂ cils de veure, per a una altra persona puguin ser totalment oposades. PerĂČ els anys i la paciĂšncia mâhan ensenyat que qui no vol, no vol, i sâha de saber respectar aixĂČ de manera positiva (Ă©s a dir, sense que la rĂ bia seât mengi per dins!).
Dos anys desprĂ©s, i en plena crisi, meâl vaig tornar a trobar a la porta de les oficines. Em va parar i em va dir: «Saps, Cristina, ara fa poc, a causa de la meva situaciĂł econĂČmica, vaig haver de dir al meu fill, per primera vegada, que no li podia comprar allĂČ que em demanava. I saps quĂš? No va passar res! Ho va entendre i no es va enfadar! En aquell moment em vaig adonar que no passava res per dir-li que ânoâ, que la por que sentia era meva, nomĂ©s meva, i no tenia res a veure amb ell». Jo prĂ cticament no vaig poder contestar, de tan sorpresa com estava, sorpresa en veure com poden canviar les creences mĂ©s fermes de les persones, especialment quan els fills sĂłn pel mig. Ell va marxar i jo em vaig quedar rumiant. La crisi, que fins aquell moment per a mi era totalment fosca i negativa, de sobte va començar a canviar dâaspecte, amb petits punts blancs de llum i dâesperança. Potser la nova situaciĂł, vaig pensar, podria ajudar que la societat sâadonĂ©s que calia un canvi de cultura i que era necessari retornar als valors del ser i deixar una mica de banda els del tenir.
Tot i que la majoria dels pares som encara de la generaciĂł en quĂš la cultura de lâesforç i la voluntat estaven força arrelades, avui el «tenir-ho tot ja» o el «jo ho vull, jo ho vull» formen part del vocabulari quotidiĂ dels mĂ©s petits fins al punt, preocupant, de no adonar-nos que sâha transformat la cultura del ser per la del tenir. De fet, ens els infants, constatem que ha desaparegut en la seva totalitat la cultura de lâesforç i lâhem substituĂŻda per la del benestar mĂ©s absolut. Avui dia sembla que ens haguem de traumatitzar (o «traumar», com diuen els nens) si no podem tenir allĂČ que volem a lâinstant. I, pitjor encara, els que sâesforcen per aconseguir alguna cosa estan mal vistos i sĂłn uns «pringats».
El consum desmesurat i incontrolable (a causa de la publicitat omnipresent: televisiĂł, internet, carrerâŠ) ens ha transformat en Ă©ssers materialistes, i estem tan ocupats tenint que ja no ens queda temps per ser (comprar exigeix molt de temps, i fer servir tot allĂČ que comprem encara mĂ©s). Em pregunto si Ă©s possible que ens haguem acostumat tant a tenir que ara ens resulta mĂ©s difĂcil ser. PerquĂš ser Ă©s pensar, Ă©s parlar de quĂš sentim amb la famĂlia i els amics, Ă©s barallar-se amb el germĂ i buscar estratĂšgies per fer les paus. Hem dâevitar arribar a casa i viure en petites «illes»: el nen tancat a lâhabitaciĂł navegant per internet, la mare treballant amb lâordinador, el pare llegintâŠ, perquĂš la falta de conversa familiar, de conĂšixer-nos els uns als altres, de saber com som provoca que les criatures se sentin absolutament perdudes, desorientades i amb un immens sentiment de por. I aixĂČ ho veiem cada dia.
Els pares, al capdavall, el que volem Ă©s educar els fills en els valors que sĂłn importants per a nosaltres, aquells que creiem que els seran imprescindibles per anar per la vida sense donar-se mĂ©s trompades del compte (lâempatia, lâagraĂŻment, lâesforç, la voluntat, lâoptimisme, lâautonomiaâŠ), i tot aixĂČ Ă©s el ser. PerĂČ si estan tan ocupants fent servir tot allĂČ que tenen, quan, en quina estona els estem entrenant en aquestes habilitats?
En Pau, un nen de set anys que va venir tres dies amb lâescola a fer unes colĂČnies emocionals ens va dir: «SĂłc fort i valent⊠i no ho sabia». Era cert, havia estat tan ocupat tenint, que ni tan sols sâhavia adonat de la seva valentia i de la seva capacitat de fortalesa. I un detall, els pares tampoc no ho sabien, perquĂš fins llavors no li havien donat lâoportunitat de posar a prova les seves habilitats.
Sortosament, la capacitat humana dâajudar-nos els uns als altres i de fer-nos forts davant les dificultats Ă©s innata i encara no ha desaparegut dels nostres gens. Com tampoc no nâha desaparegut la facultat dâadonar-nos dels errors. Puc constatar que grĂ cies a aquesta crisi econĂČmica que vivim, moltes persones sâestan movent per canviar les coses. Cada vegada em trobo amb mĂ©s pares que em diuen que ja no els preocupa dir «no» als fills i que no els cal omplir la casa amb tantes coses, perquĂš sâhan adonat que aixĂČ no fa que se sentin mĂ©s feliços. Molts estan canviant les prioritats, i sâestimen mĂ©s gastar-se els diners en activitats de vivĂšncia per als nens (esportives, culturals, de natura, de convivĂšncia, etc.) en comptes de comprar-los coses que en realitat no necessiten.
He de dir que Ășltimament, que sembla que la crisi estĂ remetent, em tornen a arribar comentaris de pares semblants als dâabans del 2009 (tipus «és que si no li compro el joc X el nen sâenfada»). Esperem que el que ens ha ensenyat la crisi no seâns oblidi fĂ cilment, i com deia Einstein: «Si busques resultats diferents, no facis sempre el mateix». Doncs felicitats a totes aquelles famĂlies que fan les coses de manera diferent, i que han decidit canviar el tenir pel ser⊠i mantenir-ho!
I tu, quĂš tries per educar-los? Ser o tenir?
2.
QuĂš ens ensenyen?
Potser tot rau en allĂČ que ens ensenyen quan som petits i en tot el que ningĂș no ens explica. I un dia et preguntes: perĂČ quĂš mâhan ensenyat?
Recordo que de petita lâescola ocupava quasi tot el meu temps, el qual el dedicĂ vem a aprendre a multiplicar i a dividir, a llegir i a escriure, a memoritzar noms de rius i capitals, que, almenys jo, oblidava amb una facilitat sorprenent. Al llarg de la meva adolescĂšncia i a lâedat adulta vaig tenir sempre la sensaciĂł que em faltava part dâinformaciĂł, sentia que no se mâhavia explicat tot allĂČ que havia de saber. I veia que em faltaven respostes a preguntes molt simples, com ara: Qui sĂłc jo? Per quĂš alguns ens enfadem amb facilitat i altres no? QuĂš sĂłn les emocions? Per a quĂš serveixen? Tothom les tĂ©? Dominem nosaltres la por o Ă©s ella la que ens domina?
Ara mâadono que era com caminar amb la meitat de la informaciĂł, i, Ă©s clar, aixĂČ em provocava pors, dubtes i inseguretats. Davant dâun problema, un dâaquells de veritat, sentia una indefensiĂł absoluta. Era com si naveguĂ©s per aigĂŒes turbulentes en constant perill dâenfonsament, com si estiguĂ©s fent equilibris sobre un cable sense saber ni tan sols com sâhavien de posar el peus.
Amb trenta-cinc anys, en un curs per trobar eines que em permetessin tornar a connectar amb els meus alumnes, em van arribar moltes respostes. I eren tan fĂ cils i evidents que no podia entendre com ningĂș no mâho havia explicat abans, ni un mestre, ni un pare, ni un avi⊠Confesso que vaig sentir rĂ bia, perquĂš saber-ho abans, a lâadolescĂšncia, per exemple, mâhauria estalviat molts mals moments. PerĂČ, dâaltra banda, per fi tot lligava, tot tenia un sentit, tot era pura lĂČgica.
Ăs ben bĂ© que tot allĂČ que et passa a la vida tĂ© un motiu, i si estĂ s atent, et porta a un descobriment, perquĂš el fet de no sortir-meân prou bĂ© amb els nens i haver dâiniciar una recerca va ser el que em va permetre descobrir les respostes que feia dĂšcades que buscava, inconscientment, Ă©s clar. Quan vaig sortir dâaquell curs, em vaig fer una promesa: que faria tot el possible perquĂš no hi haguessin mĂ©s Cristinetes cegues com jo voltant pel mĂłn amb la meitat de la informaciĂł. Tenia la sort de treballar en un lloc per on passaven moltes criatures, per tant tenia lâoportunitat de fer alguna cosa en aquest sentit. Aquesta va ser lâespurna que va iniciar un procĂ©s de transformaciĂł en mi, perquĂš aquesta promesa es va convertir en «la meva missió». I vaig aprofitar lâoportunitat.
Jo sĂłc un exemple mĂ©s dâaquells adults que, de petits, ens van omplir el cap de coneixements, i Ă©s realment fantĂ stic saber tot el que es pugui del mĂłn en quĂš vivim, perĂČ quan tenim un problema de debĂČ, o una pĂšrdua, de quĂš ens serveix saber que ParĂs Ă©s la capital de França? Ens ensenyen com funciona tot excepte lâĂșnica cosa que sempre portarem a sobre: qui som, com som i com funcionem per dins.
Em pregunto quan ensenyarem als nens a descobrir els seus talents amagats, a buscar la seva fortalesa interior, a veure que sĂłn capaços de ser el que vulguin a la vida, i que fins i tot poden canviar el mĂłn. Veig cada dia les carĂšncies emocionals que provoca en els nens el canvi de valors de la societat actual. Sembla que lâĂșnic que importa Ă©s el nivell de matemĂ tiques o de lectura, i sâoblida que amb una eina com lâeducaciĂł emocional integrada a cada escola ni les matemĂ tiques ni la llengua serien un problema per a ells, perquĂš se sentirien capaços de fer-ho tot, de ser-ho tot.
LâeducaciĂł emocional funciona i dĂłna resultats potents. Ho veig no nomĂ©s per lâactitud dels nens sinĂł tambĂ© per allĂČ que et diuen, amb frases plenes de consciĂšncia emocional, com ara lâAroa, que amb nomĂ©s cinc anys ens va dir: «He aprĂšs que el que Ă©s difĂcil pot ser fĂ cil». O en Sergi, de nou: «No vull que la por decideixi per mi». O el Pol, de sis: «Mâha agradat saber que sĂłc optimista». (No Ă©s genial? Ăs conscient del seu optimisme amb nomĂ©s sis anys!) O la ClĂ udia, de set: «Confiar serveix per estimar mĂ©s».
Els infants sĂłn absolutament brillants.
I nosaltres? Ens atrevim a canviar el que els ensenyem? PerquĂš es mereixen anar pel mĂłn amb tota la informaciĂł.
3. Pares entrenadors
No Ă©s fĂ cil ser pare avui dia, hi ha tant per escollir, tants camins, tantes opcions: viatges, vacances, models educatius i dâescola, regals, activitats, esports, metges, llibres, canals de televisió⊠Cada dia has de renunciar a un munt dâopcions i enfrontar-te al dubte de si has escollit o no el que era correcte.
Els dubtes envaeixen sovint els pares i les mares, i les pors a equivocar-nos tambĂ©. Observo que molts pares i mares tenen una mena de lluita interna, com si tinguessin el cor dividit entre lâinstint de protecciĂł cap a la seva criatura i una veu que els diu que el seu fill sâha dâespavilar. A quina part sâha de fer mĂ©s cas? Com encertar-la?
Quan els pares em pregunten sobre aquest tema, els explico que tenim dos papers, el de pare/mare i el dâentrenador/a; sĂłn papers diferents perĂČ complementaris. Ho explico perquĂš Ă©s molt grĂ fic i fa que els pares tinguin les coses mĂ©s clares. I Ă©s que amb els nens Ă©s bĂ sic tenir les coses clares i dubtar poc.
Quina Ă©s la missiĂł del pare/mare? Doncs, sobretot, aconseguir que la llar signifiqui per al fill o la filla lâamor incondicional i els mimos (que no el consentiment), un lloc de refugi i tendresa quan les coses li van mal dades, on sentirĂ la seguretat que faci el que faci serĂ estimat, que sigui qui sigui i com sigui, el pare i la mare sempre seran al seu costat. Els pares tambĂ© sĂłn la transmissiĂł de valors, dels valors importants per a la famĂlia.
Un entrenador Ă©s quelcom diferent: Ă©s aquell que busca els millors resultats possibles segons els talents i les capacitats de cadascĂș. I aquest paper âel vulguem fer o no, el sapiguem fer o noâ tambĂ© lâhem de fer. Lâentrenador dedica un temps a buscar les habilitats naturals que tenen els fills per fer-les cada dia una mica mĂ©s grans, una mica millors. I, sobretot, sâocupa que arribin a ser joves i adults competents. Competents en els estudis i en la futura feina, perĂČ especialment en les seves relacions personals i socials, bĂ siques per a la seva felicitat. Curiosament, perĂČ, els entrenem poc en les habilitats que mĂ©s els ajudaran a aconseguir aquesta felicitat somiada. Estudis cientĂfics demostren que la consciĂšncia i lâautocontrol emocional, o lâempatia, sĂłn aspectes bĂ sics que incideixen directament en el grau de felicitat de les persones.
Els nens dediquen un munt dâhores a anar a lâescola i nosaltres a ajudar-los a estudiar o fer els deures, perĂČ quantes hores dediquen la famĂlia i lâescola a ensenyar-los altres habilitats imprescindibles per a un futur feliç? Com, per exemple, que siguin capaços dâautocontrolar les emocions, especialment les negatives, entendre quĂš Ă©s treballar en equip o la responsabilitat.
Quan pregunto als pares quin Ă©s el seu primer objectiu o somni, la majoria dâells responen: «Que el meu fill sigui feliç». Llavors els faig una segona pregunta: «I quĂš creus que necessitarĂ el teu fill o la teva filla per ser feliç?». Alguns mai sâho havien plantejat dâuna manera tan explĂcita, perĂČ la veritat Ă©s que acostumen a respondre amb rapidesa i seguretat: no et diuen que la clau per ser feliç sigui ser un crac de les mates o parlar lâanglĂšs com un nadiu, si mĂ©s no ningĂș no mâho ha dit fins ara. El que em diuen Ă©s que hauria de ser humil, treballador, generĂłs i amable, tenir empatia i capacitat per controlar les emocions (especialment esmenten la rĂ bia). Altres em diuen que el mĂ©s important Ă©s que els fills siguin forts per dins i tinguin capacitat dâesforç, i dâaltres que siguin decidits, lĂders, optimistes⊠CadascĂș respon el que per a ell Ă©s mĂ©s important, o bĂ© allĂČ que detecta que el seu fill o la teva filla no tĂ©. LâĂșltima pregunta que els faig Ă©s: «Com i quan entrenes el teu fill en aquestes habilitats que necessitarĂ ?». AquĂ, tanmateix, les respostes no acostumen a ser tan rĂ pides ni tan clares, de fet, molts et miren amb expressiĂł de por, com dient «és que no sĂ© si ho faig!».
Qualsevol entrenador, per aconseguir que un nen o una nena millori jugant a futbol o a bĂ squet, fa que practiqui molt, oi? Els fa repetir centenars de vegades els xuts, els triples o uns moviments concrets. Doncs entrenar els nostres fills Ă©s el mateix: com mĂ©s els entrenem i els fem repetir allĂČ que volem que aprenguin, mĂ©s possibilitats tindrem que ho aconsegueixin. Si volem que siguin responsables, per exemple, deixem-los que sâesforcin cada dia i recordin que han de fer els deures, i que tinguin clar que primer sĂłn les obligacions i desprĂ©s les aficions. Que sĂ piguen des de petits que ells sĂłn els responsables de les seves coses (no els pares o els mestres) i demanem-los comptes dels resultats de les seves accions, del que diuen o del que fan, no els excusem. Recordeu que responsable ve de la paraula respondre, per tant, ells han de saber que sempre hauran de «respondre» de les seves accions. Si tenen un conflicte amb un company, no li hem de solucionar nosaltres, ni lâhem dâapartar del problema, perquĂš llavors no lâestarem entrenant. Permetem-li, en canvi, que sâenfronti a la si...