Autoretrat de Jordi Garcés

Josep Cots

• Éditeur: Editorial Anagrama
• Année: 2018
• ISBN:
  9788433939036
• Sujet: Architecture
• Sous-sujet: Architecture Essays & Monographs

El testimoni vital i professional d'un dels arquitectes que han definit la Barcelona dels darrers quaranta anys, recollit pel seu llibreter de capçalera.

Vet aquí un llibre rar, especial, i de títol aparentment impossible: l'autoretrat d'un arquitecte escrit per un llibreter. Josep Cots va conèixer Jordi Garcés perquè el seu estudi d'arquitectura estava situat a prop de la primera ubicació de la llibreria Documenta i n'era client. De mica en mica, les seves visites van anar agafant la forma d'unes ràpides «converses de taulell», sempre interrompudes pel tràfec del dia a dia. Però eren tan riques i suggeridores, tan prometedores, que, a finals de 2015, Cots va proposar a Garcés d'allargar-les per extreure'n tot el suc i fixarles en un llibre.

Sense voler-ho d'entrada, es va anar formant un autèntic autoretrat, un poliedre amb totes les cares i la complexitat que engloba aquesta paraula. És un testimoni ple de records familiars i professionals, viscuts per Garcés, molt bon coneixedor dels entrellats del món cultural barceloní, o que li han explicat testimonis directes, barrejats amb reflexions sobre l'actualitat i, naturalment, sobre arquitectura i estètica. Però és molt més que tot això: és un llibre de vida, en el qual, tot conversant, Garcés desgrana comentaris sobre temes molt diversos i els exposa amb una subjectivitat radical que els enriqueix i els humanitza. Cal destacar, tanmateix, que és un autoretrat en un moment donat, com si disparéssim una càmera, un flaix, i la fotografia és tan viva que, si la repetíssim d'aquí a un temps, el que en sortiria segurament seria diferent.

1

El primer record que tinc de la meva existència és la visita que vam fer a la clínica on havia nascut la meva germana petita. Va ser l’única dels vuit germans que hi va néixer, perquè els altres havíem vingut al món a casa. Amb el meu pare i algun germà o germana, vam anar a conèixer la Marta, des del pis de la Gran Via on vivíem, i, curiosament, recordo a la perfecció el bressol on era ella. Si aquest record és cert, jo tenia tres anys. Em sorprèn també que hi hagués algunes joguines i que me’n regalessin una, perquè m’estranya que una cosa així es fes l’any 48. Avui dia sí que es fan intents per evitar gelosies, però llavors...? Tinc molt clar la torre que era: a l’avinguda del Tibidabo, per on puja el Tramvia Blau, a mà esquerra. Es tractava de la clínica Dexeus, del pare de Santiago Dexeus, amb qui després he tractat tant, que va iniciar així, el pare, una saga de ginecòlegs. Naturalment, als tres anys no era conscient que fos aquesta clínica i no sé quan ho vaig descobrir, però ara m’adono que lliga perfectament amb el tarannà dels meus pares que anessin a un ginecòleg de prestigi.

Com pots veure, si em trobo a gust, parlar no em cansa ni em preocupa gens; sobretot quan sé que qui em pregunta m’escoltarà. A vegades, en un sopar amb bastanta gent, amb set o vuit persones, tothom comença a creuar converses, especialment els senyors que es volen lluir. Si dic alguna cosa i em segueixen, tot va bé. Si no, plego immediatament i no lluito gens ni mica per fer-me sentir. Si parlar m’agrada molt, per contra, escriure em costa moltíssim. Ho faig quan no hi ha més remei i aconsegueixo acabar-ho, però m’imposa el fet que després ja no es pugui corregir.

Tu m’anaves suggerint que féssim aquest exercici de memòria i jo no t’havia dit mai que no, però tampoc t’havia proposat començar-lo. Potser van passar quatre o cinc anys fins que, arran d’insistir-hi, vaig pensar que eres la persona perfecta perquè sempre m’escoltaves. El que em preocupa és si serem capaços de reproduir l’aire de les converses de taulell que mantenim a la llibreria, tenint en compte que trobar-se per parlar els dimecres a les sis de la tarda, per dir alguna cosa, és una situació forçada. M’agrada el caire atzarós d’aquestes converses nostres que són amb motiu d’un llibre que he agafat, de no sé què m’ha passat a la feina, d’alguna cosa que he vist pel carrer i que em provoca un comentari, i quan surto de la llibreria, me n’oblido. En canvi aquí ens trobem forçadament i potser se’n perdrà l’espontaneïtat i, sobretot, el fet de ser accidental; esclar que del que és casual no n’exigeixes un resultat global, és només el que fas en aquell moment. Aquest és el perill i la gràcia; resumint, és la contradicció de la feina que comencem avui.

Quan ho vaig acceptar, Josep, vaig ser molt conscient que si tu ets qui recull els meus records, corro el perill que t’introdueixis en la meva història, en la meva memòria; però, per a mi, la teva presència és molt important. La simple companyia, la intervenció d’un altre i de vegades fins i tot d’un espectador –que no serà el teu cas– em provoca; tal com diria un escriptor sud-americà, m’engega, em posa en marxa. Això em passa també a la feina: pensar, preparar un projecte, començar-lo o modificar-lo... Si ho explico a alguna de les meves sòcies, m’ajuda molt. No és que la feina s’alleugereixi, perquè a vegades aquesta persona hi afegeix més llenya, em fa treballar més, però m’ajuda a veure-ho des d’una certa distància i s’inicia una acció que és com un petit espectacle. Més que com un espectacle, com un joc..., cosa que m’agrada molt i em diverteix, perquè necessito tenir públic.

Vaig néixer a Barcelona el 25 de juny del 1945. Tal com t’he dit, el part encara va ser a casa dels meus pares, al número 658 de la Gran Via, entre Llúria i Via Laietana, cantó mar, a tocar de Can Sunyer. Per mi, si parlem de l’Eixample barceloní, el cantó és important. Quan algú em diu, per exemple, «Visc al carrer València», sempre pregunto: «¿Cantó mar o muntanya?» I ho veus immediatament, amb el sol del matí o amb el de la tarda, però només a l’estiu; sé cap on se li obre la galeria, a quina part del pati del bloc de cases dóna, etcètera. Parlo així perquè hi he viscut molt de temps.

Sóc fill d’uns pares grans, en Tomàs Garcés i la Pilar Brusés, perquè sóc el seu setè fill, i amb l’anterior, el número sis, que va néixer el 1936, em portava nou anys. La relació amb els meus germans va ser especial: veure’ls tots vuit a casa, gairebé no ho tinc present. Pensa que, quan tenia set anys, es van començar a casar, i bastant seguit. Recordo lleugerament la festa de petició de mà d’una de les meves germanes; no era ben bé una festa, era la visita dels consogres, el te amb les pastes... Recordo també la posada de llarg d’alguna altra de les meves germanes, que no sé si era una festa a casa o és que anaven al Liceu, perquè ja t’he dit que tot això va ser quan era molt petit.

Una altra cosa que em ve a la memòria és la festa dels vint-i-cinc anys de casats dels meus pares, les seves noces de plata. Aquesta sí que va ser a casa, a la Gran Via, amb la Conxita Badia cantant cançons, moltes amb lletres del meu pare, i música de Toldrà, Vives, Blancafort, Mompou..., dels músics del moment.

Podria definir la meva família com a part d’una certa burgesia barcelonina: creient, conservadora, però amb una mentalitat oberta al lliure pensament, des del punt de vista intel·lectual o cultural. Els meus germans més grans eren d’abans de la guerra; i jo vaig néixer en plena postguerra. Tres anys després, ja t’he explicat que va néixer la meva germana petita, la Marta. Hi va haver un tall considerable entre els sis primers i nosaltres dos. Vam ser quatre nois i quatre noies. La gran, la Maria Núria, era de l’any 1927. Ara en sobrevivim cinc. Per als que no hem viscut la guerra, però sí que l’hem tingut a prop, les expressions «abans de la guerra» i «després de la guerra» també són una referència contínua. La gent jove ja no necessita fer-les servir gaire.

El meu avi patern, que no vaig conèixer –i no en vaig conèixer cap dels quatre–, va venir de Guadalajara a Barcelona quan s’estava preparant l’Exposició Universal del 1888. Devia tenir deu o dotze anys. Va venir tot sol perquè aquí ja hi havia alguns cosins seus. Un d’aquests l’ajudava, l’acomboiava i li va buscar feina d’ajudant en un colmado. En devia anar aprenent i agafant més confiança. Més tard es va casar amb la meva àvia, Miravet, originària de Tremp, que servia a casa dels propietaris, i més endavant van obrir el seu propi colmado a la Barceloneta, on va néixer, el 1901, el meu pare, que va ser el seu primer fill. Precisament, aquest estiu vam anar expressament a Paredes de Sigüenza, el poble del meu avi. No hi havia estat mai.

Hi vaig anar amb les meves filles, la Marina, la Blanca i la Bruna, perquè quan vaig complir setanta anys, aquest mes de juny passat, va succeir allò que es fa ara: «Escolta, ¿per què no fem una escapada de dos o tres dies per celebrar-ho?» Ho volíem fer tots junts, amb els nòvios, els marits, els néts, i amb la meva parella, la Isabel Riera, de Menorca, que tu coneixes i de qui el meu germà Jan diu que té un aire mig grec, mig italià, molt apropiat per a una insular. No hi havia cap motiu ni cap lloc precís on anar: «Agafem un avió i anem a... O lloguem un cotxe gran i anem al sud de França...» I a mi se’m va acudir: «¿Per què no anem a Paredes?; no hi he estat mai!» Sembla mentida com em va venir al cap aquesta proposta. Va ser un encert perquè tots van dir: «Però, escolta..., quina idea!» Els va agradar perquè lligava molt amb la celebració que fèiem i amb el meu origen de dues generacions enrere. I sí, sí, ho vam organitzar. És un lloc fantàstic, situat a prop de Sigüenza, Medinaceli i Atienza. Vam dormir dues nits a Sigüenza, amb el Doncel...

El meu pare hi havia anat de gran. Si hi havia anat de jove, no ho sé, almenys no m’ho havia explicat. Els meus pares, com que no tenien cotxe, feien alguns viatges amb fills i en un d’aquests van passar per Paredes. Després d’anar-hi nosaltres, he descobert que algun altre germà gran també hi havia anat per la seva banda. Els n’he parlat amb entusiasme, perquè a mi em va agradar molt, i ho he explicat a molta gent. I algun d’ells em va dir: «No sé pas què hi vas trobar. Esclar que tu, Jordi, com que ets tan sociable i tafaner...»

Va sortir tot el poble a veure’ns... En total, eren set o vuit! Prèviament, havíem mirat per Google com era Paredes, perquè no n’havia vist mai cap foto i, també, perquè no sabia com podia ser ara el poble. Imagina que ens trobem un poble ampliat, gran i desfigurat, amb un nucli molt petit, que fos tot escampat. Per sort no va ser així. Era impressionant veure que, n’estic segur, el poble era com quan se’n va anar el meu avi, posem que fos cap al 1883 o el 1885, si va venir abans de l’exposició. Ens hi vam fer una foto de tota l’expedició i va ser molt curiós, perquè després em vaig adonar que ens l’havíem fet en un frontó. Mira-la...

Em sorprèn en relació amb la meva biografia... I en això potser hi ha una mica de fantasia meva o potser no ho és tant. Es tracta d’un frontó que és una paret construïda expressament per a aquest ús i aguantada amb uns contraforts d’obra pel darrere: no és la mitgera d’una casa. Vaig pensar: «El meu pare, l’esport a què tenia molta afició i hi jugava molt era el frontó!»

Això lliga una mica amb el que penso del caràcter biogràfic que sempre té la literatura. Imaginem que sóc escriptor i que ara ja estic gairebé inventant o fent una hipòtesi d’on venia això del frontó. Si estigués escrivint una novel·la, que bé que m’aniria! El meu pare anava sovint al Club Natació Barcelona a jugar al frontó. Però, a més a més, anàvem a estiuejar a la Selva de Mar, perquè la meva mare hi tenia casa i finques. I, a la casa dels meus avis Brusés, al centre del poble, hi havia un frontó.

Ara et penses que ja estic escrivint una novel·la, però no. Les meves germanes grans havien anat a estiuejar de petites a Can Maranges, que és el nom de la casa dels avis Brusés. Com que eren de l’any 27 i 28, hi anaven d’estiueig fins que el meu pare es va fer una casa pròpia, que va estrenar l’any 47. L’hi vaig preguntar a una d’elles: «¿Tu creus que, a can Brusés, aquell frontó on hem jugat tantes vegades hi havia sigut sempre?» «No, no ho crec», respongué. «Doncs segurament el devia fer el papà.» Perquè era un frontó improvisat en una eixida: en una paret llisa hi havien dibuixat una ratlla; hi havia un pou i hi havia una aixeta a la paret on t’hi deixaves els dits.

Ara, aquí, ja ho relaciono amb més coses. Quan vaig començar a pensar en el frontó de Paredes i en el de la Selva de Mar ho vaig relacionar amb el Pavelló Olímpic de la Vall d’Hebron que vam fer amb Enric Sòria. Està format per diversos frontons, que vam construir per a la federació de pilota basca. No ens vam limitar a fer-los, sinó que llavors vam aprendre sobre frontons i vam descobrir que hi ha el frontó llarg, que és on es juga a cesta punta, que hi ha el frontó curt i, finalment, hi ha una cosa que es diu el trinquete o trinquet. El trinquet és un frontó bastant petit on hi ha obstacles, on hi ha un tejadillo, un teuladell. Aquest és el frontó improvisat de Can Maranges, perquè la pilota venia i topava amb el pou. Com m’agrada recordar tot això... Estudiant la història i l’evolució del frontó, vaig aprendre que el trinquet venia del fet que els primers partits de frontó es jugaven a dos llocs, als patis de la noblesa i als dels convents: eren frontons irregulars. Era un joc de nobles.

El meu pare em va inculcar l’afició i hi he jugat sempre. Al club de natació l’havia acompanyat alguna vegada, però no a jugar; allà jugava només amb els seus amics. Jugava al frontó amb ell a la Selva de Mar. A l’estiu, de vacances, també hi jugava amb els meus germans i amb els meus cosins, sobretot el diumenge, i això era una cosa segura perquè el meu pare ho provocava en sortir de missa. I a Paredes era igual: «los domingos, al salir de misa, los mozos...» jugaven al frontó. ¿Què en vols fer, si no, d’aquella hora i mitja entre la missa i el dinar?

Del frontó m’agradava molt l’aspecte lúdic, la rivalitat, i l’ambient era bonic, creat pels que jugaven al frontó i per la gent que hi seia, mirant i esperant que acabés la partida per jugar-hi ells. «Jo jugaré després amb el que guanyi», deia un, per exemple. Amb la família, els amics i els nens del poble, ens hi passàvem hores.

Actualment sembla una cosa molt basca, però crec que no ho és, que és molt espanyola, i francesa també: pensa en el jeu de paume. A veure, Espanya està ple de frontons, n’he vist bastants. Però no crec que ara sigui una afició popular a Paredes ni que hi jugui gaire gent. Ara, suposo que els joves, si fan esport, s’inscriuen en un gimnàs a Sigüenza, que és a un quart d’hora.

En el viatge a Paredes va ser important veure un tipus de paisatge que m’agrada molt. A mi m’agraden més aviat els paisatges amb perspectives a distància. M’oprimeix o m’angunieja la Vall d’Aran, amb tantes muntanyes. M’agrada el desert, m’agrada la plana de l’Empordà, i aquí hi havia aquella cosa tan castellana de la Meseta. I, a més a més, amb tots els camps perfectament treballats. Era molt bonic.

També va ser divertit: anàvem tres cotxes i, mentre aparcàvem, el primer que va baixar, un gendre que és holandès i que és molt comunicatiu, els va dir: «Venimos de Barcelona; mi suegro es un Garcés...» «Hombre, ¡los Garceses!», van respondre.

Los Garceses...! Descobrir que Garcés és un cognom castellà sorprèn gairebé tothom. Esclar que sempre he sabut que el meu avi era castellà i que el cognom era Garcés, en castellà. Dit a la catalana, sona Garcés, que és gairebé igual. Pel fet de la coneguda trajectòria totalment catalana del meu pare com a escriptor, m’irrita molt la gent que m’hi posa l’accent obert; volen catalanitzar-lo innecessàriament.

Crec que els Garcés vénen tots de... No ho he estudiat mai, perquè una cosa que em passa és que no estudio mai res. Diria que principalment és un cognom aragonès, navarrès i castellà. Quan era petit, mirava la guia telefònica; no és que me la llegís com altres, sinó que mirava quants Garcés hi havia. No n’hi havia gaires. Ara potser n’hi ha pàgines senceres. Bé, ara ja no hi ha guies telefòniques.

També mirava Brusés, que és el cognom de la meva mare, així com el de la meva àvia materna, que era una Danís, potser d’origen francès. Vaig pensar que, segurament, a Figueres n’hi hauria més, i els pocs que hi ha tots són família. Em preguntes d’on ve la meva mare: doncs de Figueres. Era d’una família de professions liberals, petits terratinents i militars..., una cosa peculiar! A pesar que hi ha pocs militars catalans, a Catalunya n’hi ha dos pols, que són a Reus i Figueres, on crec que és per l’existència del castell, que tenia una guarnició militar important. Ara ja no, perquè diguem que ja no hi ha soldats enlloc.

Aquesta família Brusés, doncs, tenia terres, petites propietats, no és que fossin grans terratinents, provenien de l’Escala, i no en sé explicar res més. També tenien orígens a Cabanes, prop de Figueres. Els meus avis hi tenien una casa important, ben muntada, que molts anys més tard vaig veure en ruïnes. I a la Selva de Mar, hi tenien vinyes, oliveres i la casa, que era Can Maranges.

Crec que el meu pare va conèixer la meva mare l’any 21, perquè un amic seu –un parent del pintor Padilla, que tenia orígens a la Selva de Mar– li va dir: «Vine que veuràs un poble, allà, clavat en aquell racó, a la punta, tocant a França.» Aleshores, passejant pel poble, van entrar a l’eixida, oberta al carrer, de Can Maranges, i va conèixer la meva mare on jo sostinc que després el meu pare va pintar el frontó. Tot això són coses que vaig lligant...

Quan et parlo de Cabanes, potser a vegades barrejo –i alguna cosina més gran de Figueres em renyaria– Brusés i Danís. Però ja t’he dit que no ho he estudiat mai ni he dit als meus pares: «Seguem i passem tota una tarda parlant de la família.» Se t’ocorren més preguntes de tots aquests temes quan et fas gran. Però crec que tinc una certa curiositat o interès perquè m’han quedat gravats alguns d’aquests detalls; deu ser innat.

El meu pare explicava que anava a festejar a Figueres. Més tard, quan el meu avi va ser destinat a la Bisbal, perquè era secretari –i ara no sé si de jutjat o d’ajuntament–, anava a la Bisbal. Però, a l’estiu, anava a la Selva de Mar, i era tota una aventura. Anar amb tren fins a Llançà o Portbou era un trajecte molt llarg. Recordo haver anat de Llançà a la Selva amb la tartana dels masovers, perquè el tren no arriba ni a la Selva ni al seu Port.

El poble de la Selva és a un quilòmetre i mig de la costa, terra endins. Aquell territori és molt peculiar. L’altre dia vaig tenir una experiència especial. Normalment hi vaig de tant en tant, encara que ara no hi tinc casa, però feia dos a...