1
El primer record que tinc de la meva existĂšncia Ă©s la visita que vam fer a la clĂnica on havia nascut la meva germana petita. Va ser lâĂșnica dels vuit germans que hi va nĂ©ixer, perquĂš els altres havĂem vingut al mĂłn a casa. Amb el meu pare i algun germĂ o germana, vam anar a conĂšixer la Marta, des del pis de la Gran Via on vivĂem, i, curiosament, recordo a la perfecciĂł el bressol on era ella. Si aquest record Ă©s cert, jo tenia tres anys. Em sorprĂšn tambĂ© que hi haguĂ©s algunes joguines i que meân regalessin una, perquĂš mâestranya que una cosa aixĂ es fes lâany 48. Avui dia sĂ que es fan intents per evitar gelosies, perĂČ llavors...? Tinc molt clar la torre que era: a lâavinguda del Tibidabo, per on puja el Tramvia Blau, a mĂ esquerra. Es tractava de la clĂnica Dexeus, del pare de Santiago Dexeus, amb qui desprĂ©s he tractat tant, que va iniciar aixĂ, el pare, una saga de ginecĂČlegs. Naturalment, als tres anys no era conscient que fos aquesta clĂnica i no sĂ© quan ho vaig descobrir, perĂČ ara mâadono que lliga perfectament amb el tarannĂ dels meus pares que anessin a un ginecĂČleg de prestigi.
Com pots veure, si em trobo a gust, parlar no em cansa ni em preocupa gens; sobretot quan sĂ© que qui em pregunta mâescoltarĂ . A vegades, en un sopar amb bastanta gent, amb set o vuit persones, tothom comença a creuar converses, especialment els senyors que es volen lluir. Si dic alguna cosa i em segueixen, tot va bĂ©. Si no, plego immediatament i no lluito gens ni mica per fer-me sentir. Si parlar mâagrada molt, per contra, escriure em costa moltĂssim. Ho faig quan no hi ha mĂ©s remei i aconsegueixo acabar-ho, perĂČ mâimposa el fet que desprĂ©s ja no es pugui corregir.
Tu mâanaves suggerint que fĂ©ssim aquest exercici de memĂČria i jo no tâhavia dit mai que no, perĂČ tampoc tâhavia proposat començar-lo. Potser van passar quatre o cinc anys fins que, arran dâinsistir-hi, vaig pensar que eres la persona perfecta perquĂš sempre mâescoltaves. El que em preocupa Ă©s si serem capaços de reproduir lâaire de les converses de taulell que mantenim a la llibreria, tenint en compte que trobar-se per parlar els dimecres a les sis de la tarda, per dir alguna cosa, Ă©s una situaciĂł forçada. Mâagrada el caire atzarĂłs dâaquestes converses nostres que sĂłn amb motiu dâun llibre que he agafat, de no sĂ© quĂš mâha passat a la feina, dâalguna cosa que he vist pel carrer i que em provoca un comentari, i quan surto de la llibreria, me nâoblido. En canvi aquĂ ens trobem forçadament i potser seân perdrĂ lâespontaneĂŻtat i, sobretot, el fet de ser accidental; esclar que del que Ă©s casual no nâexigeixes un resultat global, Ă©s nomĂ©s el que fas en aquell moment. Aquest Ă©s el perill i la grĂ cia; resumint, Ă©s la contradicciĂł de la feina que comencem avui.
Quan ho vaig acceptar, Josep, vaig ser molt conscient que si tu ets qui recull els meus records, corro el perill que tâintrodueixis en la meva histĂČria, en la meva memĂČria; perĂČ, per a mi, la teva presĂšncia Ă©s molt important. La simple companyia, la intervenciĂł dâun altre i de vegades fins i tot dâun espectador âque no serĂ el teu casâ em provoca; tal com diria un escriptor sud-americĂ , mâengega, em posa en marxa. AixĂČ em passa tambĂ© a la feina: pensar, preparar un projecte, començar-lo o modificar-lo... Si ho explico a alguna de les meves sĂČcies, mâajuda molt. No Ă©s que la feina sâalleugereixi, perquĂš a vegades aquesta persona hi afegeix mĂ©s llenya, em fa treballar mĂ©s, perĂČ mâajuda a veure-ho des dâuna certa distĂ ncia i sâinicia una acciĂł que Ă©s com un petit espectacle. MĂ©s que com un espectacle, com un joc..., cosa que mâagrada molt i em diverteix, perquĂš necessito tenir pĂșblic.
Vaig nĂ©ixer a Barcelona el 25 de juny del 1945. Tal com tâhe dit, el part encara va ser a casa dels meus pares, al nĂșmero 658 de la Gran Via, entre LlĂșria i Via Laietana, cantĂł mar, a tocar de Can Sunyer. Per mi, si parlem de lâEixample barcelonĂ, el cantĂł Ă©s important. Quan algĂș em diu, per exemple, «Visc al carrer ValĂšncia», sempre pregunto: «¿CantĂł mar o muntanya?» I ho veus immediatament, amb el sol del matĂ o amb el de la tarda, perĂČ nomĂ©s a lâestiu; sĂ© cap on se li obre la galeria, a quina part del pati del bloc de cases dĂłna, etcĂštera. Parlo aixĂ perquĂš hi he viscut molt de temps.
SĂłc fill dâuns pares grans, en TomĂ s GarcĂ©s i la Pilar BrusĂ©s, perquĂš sĂłc el seu setĂš fill, i amb lâanterior, el nĂșmero sis, que va nĂ©ixer el 1936, em portava nou anys. La relaciĂł amb els meus germans va ser especial: veureâls tots vuit a casa, gairebĂ© no ho tinc present. Pensa que, quan tenia set anys, es van començar a casar, i bastant seguit. Recordo lleugerament la festa de peticiĂł de mĂ dâuna de les meves germanes; no era ben bĂ© una festa, era la visita dels consogres, el te amb les pastes... Recordo tambĂ© la posada de llarg dâalguna altra de les meves germanes, que no sĂ© si era una festa a casa o Ă©s que anaven al Liceu, perquĂš ja tâhe dit que tot aixĂČ va ser quan era molt petit.
Una altra cosa que em ve a la memĂČria Ă©s la festa dels vint-i-cinc anys de casats dels meus pares, les seves noces de plata. Aquesta sĂ que va ser a casa, a la Gran Via, amb la Conxita Badia cantant cançons, moltes amb lletres del meu pare, i mĂșsica de ToldrĂ , Vives, Blancafort, Mompou..., dels mĂșsics del moment.
Podria definir la meva famĂlia com a part dâuna certa burgesia barcelonina: creient, conservadora, perĂČ amb una mentalitat oberta al lliure pensament, des del punt de vista intel·lectual o cultural. Els meus germans mĂ©s grans eren dâabans de la guerra; i jo vaig nĂ©ixer en plena postguerra. Tres anys desprĂ©s, ja tâhe explicat que va nĂ©ixer la meva germana petita, la Marta. Hi va haver un tall considerable entre els sis primers i nosaltres dos. Vam ser quatre nois i quatre noies. La gran, la Maria NĂșria, era de lâany 1927. Ara en sobrevivim cinc. Per als que no hem viscut la guerra, perĂČ sĂ que lâhem tingut a prop, les expressions «abans de la guerra» i «desprĂ©s de la guerra» tambĂ© sĂłn una referĂšncia contĂnua. La gent jove ja no necessita fer-les servir gaire.
El meu avi patern, que no vaig conĂšixer âi no en vaig conĂšixer cap dels quatreâ, va venir de Guadalajara a Barcelona quan sâestava preparant lâExposiciĂł Universal del 1888. Devia tenir deu o dotze anys. Va venir tot sol perquĂš aquĂ ja hi havia alguns cosins seus. Un dâaquests lâajudava, lâacomboiava i li va buscar feina dâajudant en un colmado. En devia anar aprenent i agafant mĂ©s confiança. MĂ©s tard es va casar amb la meva Ă via, Miravet, originĂ ria de Tremp, que servia a casa dels propietaris, i mĂ©s endavant van obrir el seu propi colmado a la Barceloneta, on va nĂ©ixer, el 1901, el meu pare, que va ser el seu primer fill. Precisament, aquest estiu vam anar expressament a Paredes de SigĂŒenza, el poble del meu avi. No hi havia estat mai.
Hi vaig anar amb les meves filles, la Marina, la Blanca i la Bruna, perquĂš quan vaig complir setanta anys, aquest mes de juny passat, va succeir allĂČ que es fa ara: «Escolta, Âżper quĂš no fem una escapada de dos o tres dies per celebrar-ho?» Ho volĂem fer tots junts, amb els nĂČvios, els marits, els nĂ©ts, i amb la meva parella, la Isabel Riera, de Menorca, que tu coneixes i de qui el meu germĂ Jan diu que tĂ© un aire mig grec, mig italiĂ , molt apropiat per a una insular. No hi havia cap motiu ni cap lloc precĂs on anar: «Agafem un aviĂł i anem a... O lloguem un cotxe gran i anem al sud de França...» I a mi seâm va acudir: «¿Per quĂš no anem a Paredes?; no hi he estat mai!» Sembla mentida com em va venir al cap aquesta proposta. Va ser un encert perquĂš tots van dir: «PerĂČ, escolta..., quina idea!» Els va agradar perquĂš lligava molt amb la celebraciĂł que fĂšiem i amb el meu origen de dues generacions enrere. I sĂ, sĂ, ho vam organitzar. Ăs un lloc fantĂ stic, situat a prop de SigĂŒenza, Medinaceli i Atienza. Vam dormir dues nits a SigĂŒenza, amb el Doncel...
El meu pare hi havia anat de gran. Si hi havia anat de jove, no ho sĂ©, almenys no mâho havia explicat. Els meus pares, com que no tenien cotxe, feien alguns viatges amb fills i en un dâaquests van passar per Paredes. DesprĂ©s dâanar-hi nosaltres, he descobert que algun altre germĂ gran tambĂ© hi havia anat per la seva banda. Els nâhe parlat amb entusiasme, perquĂš a mi em va agradar molt, i ho he explicat a molta gent. I algun dâells em va dir: «No sĂ© pas quĂš hi vas trobar. Esclar que tu, Jordi, com que ets tan sociable i tafaner...»
Va sortir tot el poble a veureâns... En total, eren set o vuit! PrĂšviament, havĂem mirat per Google com era Paredes, perquĂš no nâhavia vist mai cap foto i, tambĂ©, perquĂš no sabia com podia ser ara el poble. Imagina que ens trobem un poble ampliat, gran i desfigurat, amb un nucli molt petit, que fos tot escampat. Per sort no va ser aixĂ. Era impressionant veure que, nâestic segur, el poble era com quan seân va anar el meu avi, posem que fos cap al 1883 o el 1885, si va venir abans de lâexposiciĂł. Ens hi vam fer una foto de tota lâexpediciĂł i va ser molt curiĂłs, perquĂš desprĂ©s em vaig adonar que ens lâhavĂem fet en un frontĂł. Mira-la...
Em sorprĂšn en relaciĂł amb la meva biografia... I en aixĂČ potser hi ha una mica de fantasia meva o potser no ho Ă©s tant. Es tracta dâun frontĂł que Ă©s una paret construĂŻda expressament per a aquest Ășs i aguantada amb uns contraforts dâobra pel darrere: no Ă©s la mitgera dâuna casa. Vaig pensar: «El meu pare, lâesport a quĂš tenia molta aficiĂł i hi jugava molt era el frontĂł!»
AixĂČ lliga una mica amb el que penso del carĂ cter biogrĂ fic que sempre tĂ© la literatura. Imaginem que sĂłc escriptor i que ara ja estic gairebĂ© inventant o fent una hipĂČtesi dâon venia aixĂČ del frontĂł. Si estiguĂ©s escrivint una novel·la, que bĂ© que mâaniria! El meu pare anava sovint al Club NataciĂł Barcelona a jugar al frontĂł. PerĂČ, a mĂ©s a mĂ©s, anĂ vem a estiuejar a la Selva de Mar, perquĂš la meva mare hi tenia casa i finques. I, a la casa dels meus avis BrusĂ©s, al centre del poble, hi havia un frontĂł.
Ara et penses que ja estic escrivint una novel·la, perĂČ no. Les meves germanes grans havien anat a estiuejar de petites a Can Maranges, que Ă©s el nom de la casa dels avis BrusĂ©s. Com que eren de lâany 27 i 28, hi anaven dâestiueig fins que el meu pare es va fer una casa prĂČpia, que va estrenar lâany 47. Lâhi vaig preguntar a una dâelles: «¿Tu creus que, a can BrusĂ©s, aquell frontĂł on hem jugat tantes vegades hi havia sigut sempre?» «No, no ho crec», responguĂ©. «Doncs segurament el devia fer el papĂ .» PerquĂš era un frontĂł improvisat en una eixida: en una paret llisa hi havien dibuixat una ratlla; hi havia un pou i hi havia una aixeta a la paret on tâhi deixaves els dits.
Ara, aquĂ, ja ho relaciono amb mĂ©s coses. Quan vaig començar a pensar en el frontĂł de Paredes i en el de la Selva de Mar ho vaig relacionar amb el PavellĂł OlĂmpic de la Vall dâHebron que vam fer amb Enric SĂČria. EstĂ format per diversos frontons, que vam construir per a la federaciĂł de pilota basca. No ens vam limitar a fer-los, sinĂł que llavors vam aprendre sobre frontons i vam descobrir que hi ha el frontĂł llarg, que Ă©s on es juga a cesta punta, que hi ha el frontĂł curt i, finalment, hi ha una cosa que es diu el trinquete o trinquet. El trinquet Ă©s un frontĂł bastant petit on hi ha obstacles, on hi ha un tejadillo, un teuladell. Aquest Ă©s el frontĂł improvisat de Can Maranges, perquĂš la pilota venia i topava amb el pou. Com mâagrada recordar tot aixĂČ... Estudiant la histĂČria i lâevoluciĂł del frontĂł, vaig aprendre que el trinquet venia del fet que els primers partits de frontĂł es jugaven a dos llocs, als patis de la noblesa i als dels convents: eren frontons irregulars. Era un joc de nobles.
El meu pare em va inculcar lâaficiĂł i hi he jugat sempre. Al club de nataciĂł lâhavia acompanyat alguna vegada, perĂČ no a jugar; allĂ jugava nomĂ©s amb els seus amics. Jugava al frontĂł amb ell a la Selva de Mar. A lâestiu, de vacances, tambĂ© hi jugava amb els meus germans i amb els meus cosins, sobretot el diumenge, i aixĂČ era una cosa segura perquĂš el meu pare ho provocava en sortir de missa. I a Paredes era igual: «los domingos, al salir de misa, los mozos...» jugaven al frontĂł. ÂżQuĂš en vols fer, si no, dâaquella hora i mitja entre la missa i el dinar?
Del frontĂł mâagradava molt lâaspecte lĂșdic, la rivalitat, i lâambient era bonic, creat pels que jugaven al frontĂł i per la gent que hi seia, mirant i esperant que acabĂ©s la partida per jugar-hi ells. «Jo jugarĂ© desprĂ©s amb el que guanyi», deia un, per exemple. Amb la famĂlia, els amics i els nens del poble, ens hi passĂ vem hores.
Actualment sembla una cosa molt basca, perĂČ crec que no ho Ă©s, que Ă©s molt espanyola, i francesa tambĂ©: pensa en el jeu de paume. A veure, Espanya estĂ ple de frontons, nâhe vist bastants. PerĂČ no crec que ara sigui una aficiĂł popular a Paredes ni que hi jugui gaire gent. Ara, suposo que els joves, si fan esport, sâinscriuen en un gimnĂ s a SigĂŒenza, que Ă©s a un quart dâhora.
En el viatge a Paredes va ser important veure un tipus de paisatge que mâagrada molt. A mi mâagraden mĂ©s aviat els paisatges amb perspectives a distĂ ncia. Mâoprimeix o mâangunieja la Vall dâAran, amb tantes muntanyes. Mâagrada el desert, mâagrada la plana de lâEmpordĂ , i aquĂ hi havia aquella cosa tan castellana de la Meseta. I, a mĂ©s a mĂ©s, amb tots els camps perfectament treballats. Era molt bonic.
També va ser divertit: anà vem tres cotxes i, mentre aparcà vem, el primer que va baixar, un gendre que és holandÚs i que és molt comunicatiu, els va dir: «Venimos de Barcelona; mi suegro es un Garcés...» «Hombre, ¥los Garceses!», van respondre.
Los Garceses...! Descobrir que GarcĂ©s Ă©s un cognom castellĂ sorprĂšn gairebĂ© tothom. Esclar que sempre he sabut que el meu avi era castellĂ i que el cognom era GarcĂ©s, en castellĂ . Dit a la catalana, sona GarcĂ©s, que Ă©s gairebĂ© igual. Pel fet de la coneguda trajectĂČria totalment catalana del meu pare com a escriptor, mâirrita molt la gent que mâhi posa lâaccent obert; volen catalanitzar-lo innecessĂ riament.
Crec que els GarcĂ©s vĂ©nen tots de... No ho he estudiat mai, perquĂš una cosa que em passa Ă©s que no estudio mai res. Diria que principalment Ă©s un cognom aragonĂšs, navarrĂšs i castellĂ . Quan era petit, mirava la guia telefĂČnica; no Ă©s que me la llegĂs com altres, sinĂł que mirava quants GarcĂ©s hi havia. No nâhi havia gaires. Ara potser nâhi ha pĂ gines senceres. BĂ©, ara ja no hi ha guies telefĂČniques.
TambĂ© mirava BrusĂ©s, que Ă©s el cognom de la meva mare, aixĂ com el de la meva Ă via materna, que era una DanĂs, potser dâorigen francĂšs. Vaig pensar que, segurament, a Figueres nâhi hauria mĂ©s, i els pocs que hi ha tots sĂłn famĂlia. Em preguntes dâon ve la meva mare: doncs de Figueres. Era dâuna famĂlia de professions liberals, petits terratinents i militars..., una cosa peculiar! A pesar que hi ha pocs militars catalans, a Catalunya nâhi ha dos pols, que sĂłn a Reus i Figueres, on crec que Ă©s per lâexistĂšncia del castell, que tenia una guarniciĂł militar important. Ara ja no, perquĂš diguem que ja no hi ha soldats enlloc.
Aquesta famĂlia BrusĂ©s, doncs, tenia terres, petites propietats, no Ă©s que fossin grans terratinents, provenien de lâEscala, i no en sĂ© explicar res mĂ©s. TambĂ© tenien orĂgens a Cabanes, prop de Figueres. Els meus avis hi tenien una casa important, ben muntada, que molts anys mĂ©s tard vaig veure en ruĂŻnes. I a la Selva de Mar, hi tenien vinyes, oliveres i la casa, que era Can Maranges.
Crec que el meu pare va conĂšixer la meva mare lâany 21, perquĂš un amic seu âun parent del pintor Padilla, que tenia orĂgens a la Selva de Marâ li va dir: «Vine que veurĂ s un poble, allĂ , clavat en aquell racĂł, a la punta, tocant a França.» Aleshores, passejant pel poble, van entrar a lâeixida, oberta al carrer, de Can Maranges, i va conĂšixer la meva mare on jo sostinc que desprĂ©s el meu pare va pintar el frontĂł. Tot aixĂČ sĂłn coses que vaig lligant...
Quan et parlo de Cabanes, potser a vegades barrejo âi alguna cosina mĂ©s gran de Figueres em renyariaâ BrusĂ©s i DanĂs. PerĂČ ja tâhe dit que no ho he estudiat mai ni he dit als meus pares: «Seguem i passem tota una tarda parlant de la famĂlia.» Se tâocorren mĂ©s preguntes de tots aquests temes quan et fas gran. PerĂČ crec que tinc una certa curiositat o interĂšs perquĂš mâhan quedat gravats alguns dâaquests detalls; deu ser innat.
El meu pare explicava que anava a festejar a Figueres. MĂ©s tard, quan el meu avi va ser destinat a la Bisbal, perquĂš era secretari âi ara no sĂ© si de jutjat o dâajuntamentâ, anava a la Bisbal. PerĂČ, a lâestiu, anava a la Selva de Mar, i era tota una aventura. Anar amb tren fins a Llançà o Portbou era un trajecte molt llarg. Recordo haver anat de Llançà a la Selva amb la tartana dels masovers, perquĂš el tren no arriba ni a la Selva ni al seu Port.
El poble de la Selva Ă©s a un quilĂČmetre i mig de la costa, terra endins. Aquell territori Ă©s molt peculiar. Lâaltre dia vaig tenir una experiĂšncia especial. Normalment hi vaig de tant en tant, encara que ara no hi tinc casa, perĂČ feia dos a...