La utilitat de l'inútil

Manifest

Nuccio Ordine, Abraham Flexner, Jordi Bayod

• Verlag: Quaderns Crema
• Jahr: 2017
• ISBN:
  9788477275824
• Thema: Philosophie
• Thema: Humanisme en philosophie

"Un compendi del saber universal que es llegeix amb una gran voracitat. És breu, dens, profund i es fa lleuger".Lluís Foix, El Punt Avui"Cal llegir-lo per copsar fins a quin punt l'activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i promou la justícia".Daniel Gamper, Ara"Un assaig punyent per defensar l'àmbit de les humanitats davant l'onada d'utilitarisme que ens envaeix".Màrius Serra, Catalunya Ràdio"Facin-me cas: llegeixin Nuccio Ordine".Jordi Llavina, La Vanguardia"Enmig d'aquest panorama resulta oportú que Nuccio Ordine hagi publicat un llibre en què considera que els sabers humanístics són, comptat i debatut, més útils que els suposats sabers econòmics".Jordi Llovet, El País"Un llibre necessari".Óscar López, El Periódico de Catalunya

PRIMERA PART

L’ÚTIL INUTILITAT DE LA LITERATURA

En efecte, Gavroche era a casa seva. Oh, utilitat inesperada de l’inútil!

VICTOR HUGO,

Els miserables

1. «QUI NO HA NO ÉS»

En un relat autobiogràfic, Vincenzo Padula—un clergue revolucionari que va viure en un poble de Calàbria entre 1819 i 1893—recorda la primera lliçó de vida apresa en família, quan encara era un jove estudiant. Després de donar una resposta insatisfactòria a una insidiosa pregunta del seu pare («¿com és que a l’alfabet de qualsevol llengua la A va abans i la E després?»), el seminarista escolta amb viva curiositat l’explicació que li proporciona el seu progenitor: «En aquest miserable món qui ha és, i qui no ha no és»^*; per això la lletra a precedeix sempre la lletra e. Però hi ha una altra cosa: els qui no tenen constitueixen «en la societat civil» la massa de les consonants, «perquè consonen amb la veu del ric i es conformen als seus actes, i el ric és la vocal, i sense ella no crec que es pugui fer sonar la consonant».

A gairebé dos segles de distància, la imatge d’una societat dicotòmica rígidament diferenciada en amos i servents, en rics explotadors i pobres degradats a animals, tal com l’havia descrit Padula, no correspon ja, o gairebé, al retrat del món on vivim. Persisteix, però, en formes molt diferents i més sofisticades, una supremacia del tenir sobre el ser, una dictadura del benefici i la possessió que domina qualsevol àmbit del saber i tots els nostres comportaments quotidians. L’aparentar compta més que el ser: el que es mostra—un automòbil de luxe o un rellotge de marca, un càrrec prestigiós o una posició de poder—és molt més valuós que la cultura o el grau d’instrucció.

2. ELS SABERS SENSE BENEFICI

SÓN INÚTILS!

No per atzar en les últimes dècades les disciplines humanístiques es consideren inútils, són marginades no sols en els programes escolars sinó sobretot en els capítols dels pressupostos estatals i en els fons de les entitats privades i les fundacions. ¿Per què gastar diners en un àmbit condemnat a no produir beneficis? ¿Per què destinar fons a sabers que no aporten un ràpid i tangible rendiment econòmic?

Dins d’aquest context fundat exclusivament en la necessitat de pesar i mesurar, d’acord amb criteris que privilegien la quantitas, la literatura (però el mateix discurs, com veurem de seguida, podria valer per a altres sabers humanístics i també per als sabers científics lliures d’un propòsit utilitarista immediat) pot assumir una funció fonamental, importantíssima: precisament el fet de ser immune a tota aspiració al benefici podria constituir, per si sol, una forma de resistència als egoismes del present, un antídot contra la barbàrie de l’útil que ha arribat al punt de corrompre les relacions socials i els afectes més íntims. La seva mera existència, en efecte, crida l’atenció sobre la gratuïtat i el desinterès, valors que avui es consideren a contracorrent i passats de moda.

3. ¿QUÈ ÉS L’AIGUA? UNA ANÈCDOTA

DE FOSTER WALLACE

És per això que a l’inici de cada any acadèmic m’agrada llegir als meus alumnes un passatge d’un discurs pronunciat per David Foster Wallace davant els graduands del Kenyon College, als Estats Units. L’escriptor—mort tràgicament el 2008, amb quaranta-sis anys—el 21 de maig de 2005 s’adreça als seus estudiants referint una breu història que il·lustra de manera magistral el paper i la funció de la cultura:

Hi havia una vegada dos peixos joves que nedaven i es van trobar per casualitat amb un peix més vell que anava en direcció contrària; el peix més vell els va saludar amb el cap i els va dir: «Bon dia, nois. ¿Com està l’aigua?». Els dos peixos joves van continuar nedant un tros; a la fi, un d’ells va mirar l’altre i li va dir: «¿Què dimonis és l’aigua?».

El mateix autor ens proporciona la clau de lectura del seu relat:

El significatiu de la història dels peixos és simplement que les realitats més òbvies, ubíqües i importants són sovint les més difícils de veure i de discutir.

Com els dos peixos més joves, no ens adonem de què és veritablement l’aigua en la qual vivim cada minut de la nostra existència. No tenim consciència, en efecte, que la literatura i els sabers humanístics, la cultura i l’ensenyament constitueixen el líquid amniòtic ideal en què les idees de demòcracia, llibertat, justícia, laïcitat, igualtat, dret a la crítica, tolerància, solidaritat, bé comú, poden experimentar un vigorós desenvolupament.

4. ELS PEIXETS D’OR DEL CORONEL BUENDÍA

Permeteu-me que m’aturi un moment en una novel·la que ha fet somiar diverses generacions de lectors. Penso en Cent anys de solitud de Gabriel García Márquez. Potser seria possible retrobar en la lúcida bogeria d’Aureliano Buendía la fecunda inutilitat de la literatura. Tancat al seu obrador secret, en efecte, el coronel revolucionari fabrica peixets d’or a canvi de monedes d’or que després es fonen per produir de nou altres peixets. Un cercle viciós que no escapa a les crítiques d’Úrsula, a la mirada afectuosa de la mare que es preocupa pel futur del fill:

Amb el seu terrible sentit pràctic, ella [Úrsula] no podia entendre el negoci del coronel, que canviava els peixets per monedes d’or, i després convertia les monedes d’or en peixets, i així successivament, de manera que com més venia més havia de treballar, per tal de satisfer un exasperant cercle viciós. En realitat, allò que li interessava no era el negoci, sinó la feina (p. 189).

D’altra banda, el coronel mateix confessa que «els seus únics moments feliços, d’ençà de la tarda remota que el seu pare l’havia dut a conèixer el gel, havien transcorregut a l’obrador d’argenteria, on el temps li fugia muntant peixets d’or»:

Havia hagut de promoure trenta-dues guerres—continua aclarint García Márquez—, i havia hagut de violar tots els seus pactes amb la mort i rebolcar-se com un porc en el femer de la glòria, per tal de descobrir amb gairebé quaranta anys de retard els privilegis de la simplicitat (p. 162).

És probable que l’acte creatiu que dóna vida al que denominem literatura es fonamenti precisament en aquesta simplicitat, sense més motivació que l’autèntica alegria i ben lluny de qualsevol aspiració al benefici. Un acte gratuït, aliè a tota finalitat concreta. Capaç d’eludir tota lògica comercial. Inútil, per tant, perquè no pot ser monetitzat. Però necessari per expressar amb la pròpia existència un valor alternatiu a la supremacia de les lleis del mercat i el lucre.

5. DANTE I PETRARCA: LA LITERATURA

NO HA DE SOTMETRE’S AL LUCRE

Sobre...